Entrades

Quatre claus per a la transformació educativa a l’Amèrica Llatina

Aquest últim mes i mig he tingut l’oportunitat de treballar amb els equips directius i els educadors de diverses xarxes d’escoles a Colòmbia, l’Equador i l’Uruguai. Han estat unes setmanes molt intenses de viatges, visites, trobades, reunions, entrevistes, observacions a l’aula i d’impartir conferències i seminaris.

Poder visitar de prop deu escoles i interaccionar, amb intensitats diferents, amb més de cinc-cents educadors i famílies, enriqueix i transforma. Tots aprenem i avancem en aquest camí del canvi educatiu que compartim. I, compartint la passió per l’educació i la seva necessària transformació, he pogut continuar constatant quines són les quatres principals característiques imprescindibles per assegurar l’èxit del procés i que, d’una manera o d’una altra, han d’estar presents i s’han de potenciar:

  1. El lideratge pràctic i actiu de l’equip directiu que està al capdavant d’un procés integral de canvi. Generar un canvi en educació és un procés sostingut en el temps que requereix una estratègia clara i un lideratge fort, globalitzador i compartit que acompanyi les persones amb decisió i amabilitat, per tirar l’experiència endavant.
  2. Somni i convicció. Somni per visualitzar el canvi que volem fer, que és molt més que la suma de petites innovacions, i convicció que és possible més enllà de la dificultat i la complexitat que comporta.
  3. Superació dels marcs mentals dels equips directius. Els marcs mentals dels directius són normalment el principal fre del canvi. Encara que de vegades ens escudem en altres frens, com les lleis i normes, la falta de recursos o les famílies, la veritat és que de les principals experiències de canvi es conclou que els obstacles que s’han de superar són les creences preestablertes, els encàrrecs inercials o els marcs d’actuació que tenen fixats els directius d’una escola o d’una xarxa d’escoles.
  4. Identificació de la transformació educativa com un procés que requereix temps i que afecta tots els elements de l’escola com a institució. És a dir, si transformar l’educació i l’escola és un procés de canvi personal, col·lectiu, organitzatiu i cultural, no el podrem improvisar ni segurament començar directament fent canvis a l’aula, si bé aquest és l’objectiu final. Haurem de fer servir una metodologia de canvi que permeti una estratègia integral. I la metodologia que hem presentat i utilitzat i que, un cop més, s’ha demostrat que era útil i adequada, és la que hem creat a Reimagine Education Lab i que hem denominat RIEDUSIS (Sistema per Reimaginar l’Educació).

Tot això, tenint molt present que no parlem de copiar cap model o recepta pedagògica existent. Més aviat es tracta de moure’s, de sortir del model clàssic i posar-se en camí per buscar el nostre propi projecte de transformació educativa.

Perquè és molt important entendre que parlem d’un “procés” de transformació educativa. És a dir, no parlen només d’innovar o de fer canvis a les aules… naturalment que els farem, però la nostra intenció, és un canvi sistèmic. I, per tant, un canvi de mirada, cultural, organitzatiu, d’espai físic. És tota l’escola la que entra en un procés de canvi profund. I perquè això passi, la meva experiència m’ha ensenyat que hi han de concórrer els elements citats.

Tot això és el que hem treballat en les visites, trobades i seminaris que he fet, acompanyat dels membres de l’equip de Reimagine Education Lab. I, en tots els casos, el camí del canvi sembla clar i intens. Un gran regal de la vida poder-lo compartir.

Innovem per adaptar o innovem per transformar?

Aquesta és una pregunta molt important per a totes les escoles i universitats, sobretot en el moment en què, com a institució, ens qüestionem on volem estar, pel que fa al canvi educatiu, d’aquí a uns quants anys. És a dir, ¿anem acumulant petites innovacions, curs rere curs, que ens ajuden a adaptar millor el model que tenim o enfoquem una transformació a fons d’aquest model? Anem a pams.

Sovint s’afirma que innovar és transformar, però en educació, tenint en compte el marc sistèmic que normalment ens encotilla, això no sempre és cert. I no només depèn de la nostra intenció o voluntat…

Quan parlem d’innovar, normalment estem plantejant millores i retocs dins del model clàssic d’ensenyament i aprenentatge i, per tant, sense un plantejament de canvi profund. És el que s’anomena «millora contínua». Les accions d’innovació són més aviat operatives i amb pocs riscos estructurals o culturals. Sabem el terreny que trepitgem. Copiem, adaptem, rectifiquem, reinterpretem, substituïm, apedacem. Tot i que al principi algunes innovacions poden apuntar alt, precisament per no provocar un canvi més sistèmic o perquè topen amb un sostre de vidre que els impedeix anar més enllà, sovint acaben adaptant-se a les condicions estructurals existents. Com a conseqüència d’això, les innovacions que s’acaben realitzen, afecten un tant per cent marginal de la vida d’aprenentatge de l’alumnat en el centre. A més a més, sovint depenen, finalment, de la bona voluntat del mestre o professorat que ha d’aplicar-les en el seu grup aula.

A més, no requereixen de gaire esforç o energia col·lectiva, ni de grans decisions o lideratge. La formació és el seu instrument fonamental, sense garantir-ne l’aplicació un cop aquesta formació s’ha realitzat. Normalment és una formació, a més, que no interpel·la internament, sinó que mira cap enfora. Tampoc es requereix de grans plans a mig o llarg termini. Més aviat les innovacions es plantegen curs a curs, i tenen molt a veure amb la mateixa evolució del sector educatiu, en què sempre hi ha moviment d’innovació basat en tecnologies o metodologies i productes. Exemples d’això en els darrers anys han estat la incorporació de les TIC, els sistemes de qualitat o millores metodològiques, com la introducció del treball per competències.

Innovar és necessari i és important, però potser no ens porta a un lloc futur desitjat de canvi, i està molt connectat amb el FER.

Quan parlem de transformar, ens referim a canviar profundament el procés d’ensenyar i d’aprendre vigent a l’escola o a la universitat per arribar a un altre de diferent. Es tracta de redissenyar, de fer prototips, de concretar experiències avançades de canvi, d’anar més lluny. La transformació no és evolutiva o incremental. La transformació és disruptiva. Transformar té normalment més risc a curt termini, però el fet de requerir una planificació a mig i llarg termini assegura millor que arribem on volem d’aquí  a uns anys. Per transformar, cal definir una estratègia i un procés, cosa que significa posar-hi més energia, prendre decisions i identificar el talent intern i extern per fer-ho. Implica, finalment, un canvi cultural i organitzatiu, estructural, basat en una coalició pel canvi que garanteixi la realització d’actuacions que treuen de la zona de confort. I, tot plegat exigeix una forta dosi de lideratge, de convicció, d’apoderament i de comunicació…

Però, sobretot, la transformació interpel·la a la persona, mira cap endins, connecta amb la vocació per revitalitzar-la, convida a un canvi de mirada. Transformar connecta amb el SER.

En un procés de transformació, hi caben, en forma de prototips i experiències, moltes innovacions específiques que difícilment es poden concretar o consolidar amb el plantejament de les accions a curt termini, perquè normalment el sistema les limita o les impedeix. Però, en tot cas, la seva complexitat superior requereix d’una metodologia que ens ajudi a portar-la a terme i que atengui tots els elements que ha de considerar.

L’acumulació d’innovacions més o menys ordenada o caòtica no ens portarà mai a una transformació profunda. Més aviat, en fer-se de forma simultània a l’activitat que ja fem normalment (que és molta), ens pot portar a un cert estrès organitzatiu que, a mig termini, pot facilitar tornar on érem abans de començar.

La transformació ens pot donar una diferenciació molt important d’altres projectes educatius i un avantatge competitiu suplementari. D’altra banda, cal tenir en compte que tot, al nostre voltant, s’està transformant… i a una gran velocitat.

Així doncs, ara és més necessari que mai fer-se la pregunta inicial: innovem per adaptar o innovem per transformar?