Com gestionar l’energia i el temps per aconseguir un futur educatiu diferent?

Personalment, una de les coses que m’ha sobtat sempre molt del món educatiu, especialment de les escoles, però sovint també de les universitats, és la dificultat dels equips directius (entenent aquest concepte de forma àmplia) per destinar temps i energia del present per preparar un futur educatiu diferent per als alumnes que vindran.

Hi ha diversos elements que m’agradaria destacar respecte a aquest fet. En primer lloc, la tendència a centrar-ho tot en l’acció i no reservar temps per a la reflexió. Normalment, els temps especialment pensats per aturar-se i reflexionar, per llegir l’entorn i formular mirades cap al futur són molt escassos. L’acció, i només l’acció constant, per resoldre multitud d’incidències quotidianes, ens absorbeix.

En segon lloc, centrats en aquesta acció absorbent, donem al dia a dia tota l’energia que tenim… i més. És a dir, hi destinem el 125 o el 150 % del que som i fem. Dia rere dia, any rere any. Segurament hi ha moments en què pensem que arribarà una setmana o un dia en què no tindrem incidències o accions per fer i, llavors, per fi, podrem pensar en les coses importants i de fons… I aquest moment no arriba mai, cosa que genera un cansament i una frustració considerables.

conseguir un futuro educativo diferente

Es pot sortir de la quotidianitat i pensar en un futur educatiu diferent?

Crec que aquests dos fets de més amunt tenen molt a veure amb l’encàrrec que els equips directius han interioritzat, en línia, segurament, amb el que el sistema educatiu els ha demanat: fer que les coses funcionin quotidianament de la millor manera possible i amb les mínimes interrupcions i conflictes possibles. I, això, de ben segur, és important. Però, amb aquest encàrrec, avui, en un món en plena transformació i canvi, ja no és prou.

Hi ha un altre encàrrec tan important com aquest: preparar un futur educatiu diferent per a les generacions d’alumnes que encara no s’han incorporat a l’escola. O per als que s’hi acaben d’incorporar (per exemple, amb 3 anys) i que s’hi estaran 14 anys més. De fet, un infant que s’hagi incorporat a l’escola amb 3 anys, en sortirà al juny de 2038.

Es tracta de dirigir, coordinar i impulsar amb les dues mans: amb una, assegurem el dia a dia; amb l’altra, reservem espais, energia i temps per crear un futur educatiu diferent. Aquesta segona mà també es la nostra responsabilitat i ha de formar part del nostre encàrrec. I l’haurem de desenvolupar amb els recursos dels quals disposem (demanant sempre que ens en donin més) i amb el temps que gestionem. No dic que sigui fàcil, però conec moltes directives i directius de l’educació que ho fan i avancen cap a innovacions i canvis transcendentals per als infants i joves actuals i, sobretot, per als que vindran en el futur.

futur educatiu diferent

La meva experiència des del punt de vista de Reimagine Education

Això que explico, a més, és present a tots els països (prop de 15) d’Europa, Amèrica i Àfrica en què col·laborem amb institucions educatives per impulsar aquest i altres canvis. M’atreviria a dir, doncs, que és un fet universal de l’educació, que, juntament amb la gran inèrcia que també arrossega l’organització educativa, dificulta el camí de la transformació i exigeix una gran dosi de convicció i lideratge conscient per part dels equips directius.

De fet, els dos anys que vaig poder treballar professionalment al sector de la salut com a gerent d’un important institut de recerca dins d’un dels hospitals més grans i capdavanters d’Europa, em va sorprendre el convenciment i la pràctica dels professionals de la salut de reservar sempre una part del seu temps d’avui per investigar i formar-se per tal de poder curar més i millor els malalts de demà… Si no, em deien, la salut no avançarà. I em mostraven indicadors de millora en la cura i els resultats que seguien de manera permanent.

I jo em pregunto: com és que els professionals de l’educació no incorporem aquesta mirada i marc mental de cercar un futur educatiu diferent per als alumnes que encara no coneixem? No deu ser pas perquè la vida en un gran hospital no sigui intensa i no hi faltin temps i recursos com a l’educació.

I, llavors, per què deu ser? Espero les vostres reflexions sobre totes aquestes qüestions als comentaris.

Reptes de l’educació davant l’emergència climàtica

El 24 d’octubre se celebra el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic: és un dia per prendre consciència d’aquest fenomen que afecta tot el planeta (tot i que de manera desigual), comprendre’n les causes i conseqüències i, sobretot, passar a l’acció també des de l’educació, quins són els reptes de l’educació davant l’emergència climàtica?

Per canvi climàtic entenem el procés de canvi de la climatologia i la temperatura general de la Terra com a resultat de l’acció humana, especialment per l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquests gasos, els generem principalment amb la crema de combustibles fòssils, l’ús del sòl, l’ús de l’energia i les activitats industrials (incloent-hi l’agricultura i la ramaderia industrials). Més enllà d’aquestes causes materials, hi ha uns puntals intangibles que sustenten aquestes pràctiques. Alguns poden ser el sistema capitalista, la visió mecanicista de la natura o la cultura de l’explotació i dominació de recursos i persones.

És un fenomen que, per tant, a més d’incloure l’àmbit mediambiental i de la salut pública, s’estén també a l’àmbit social i dels drets humans, ja que afecta especialment les generacions futures i incideix de manera més intensa en les regions del planeta on hi ha més concentració de pobresa. També es fa més present a les poblacions més vulnerables, cosa que posa de manifest les desigualtats de classe, gènere, sexualitat, racisme i colonialisme.

Reptes de l’educació davant l’emergència climàtica

Què s’està fent davant de l’emergència climàtica?

Des de fa dècades, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) exposa la gravetat de les conseqüències del canvi climàtic tant per a la humanitat com per a tots els éssers vius del planeta, i insta a prendre mesures urgents en els àmbits governamental, empresarial i ciutadà, i també, molt especialment, en l’àmbit educatiu.

L’educació és, al nostre parer, un àmbit des del qual podem fer un treball molt important. Aquest treball relacionat amb el canvi climàtic, el veiem molt vinculat al procés de transformació de l’educació que plantegem des d’aquest blog i, aquesta setmana, ens sembla clau centrar-nos-hi i parlar-ne.

Una de les accions que sovint es plantegen per relacionar el canvi climàtic i la transformació educativa es basa en l’oportunitat que ens aporta l’enfocament globalitzador dels continguts educatius. Efectivament, si a les nostres opcions de continguts dins del model educatiu hem optat per l’enfocament globalitzador, trobem als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) una manera diferent d’enfocar el problema i de treballar-lo amb els nostres alumnes. L’aposta per la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat ens ajuda a comprendre i interpretar la realitat des d’una altra perspectiva, i ens prepara per comprometre’ns d’una altra manera. Aquest ens sembla ja un camí indefugible que qualsevol projecte educatiu ha d’entomar i, especialment, qualsevol projecte educatiu d’innovació i canvi.

Retos de la educación ante la emergencia climática

Quins són els reptes de l’educació davant l’emergència climàtica?

Segurament, cal anar més enllà, ja que amb la millora de l’eficiència energètica i tecnològica que podem aconseguir en els propers anys, no en tindrem prou. Ens cal un canvi d’estil de vida col·lectiu que se sustenti en una relació diferent amb la natura. Tenim moltes maneres d’aproximar-nos a aquesta relació diferent amb la natura que proposem, però un possible camí, encara poc explorat, el tenim en la definició del perfil humà de sortida del nostre alumnat. Ens podem plantejar que, més enllà de la perspectiva mecanicista i materialista del món i la natura i de la visió que aporten les ciències naturals i l’estudi del medi, podríem incloure en aquest perfil i en els nostres objectius educatius aconseguir un vincle més proper, natural i diferent dels alumnes amb la natura.

Es tractaria d’anar més enllà dels necessaris coneixements més acadèmics per cultivar i nodrir un vincle més profund amb la natura en tota la comunitat educativa: el professorat, l’alumnat, les famílies i la ciutadania. Un vincle emocional i íntim que seria la base d’una relació personal sana, equilibrada i harmoniosa entre el planeta, amb la Mare Terra, i tots els seus habitants.

I, si el repte és cultivar una relació i un vincle diferents amb la natura que ens acompanyin cap a uns comportaments diferents com a societat, ho haurem de fer amb maneres diferents de les que hem utilitzat fins ara. Tenim diversos camins… Un podria ser, senzillament, com a docents i membres d’equips directius d’institucions educatives, passar més estones a la natura per cercar-hi un vincle diferent: des d’un parc urbà a un bosc, una muntanya, una platja o un prat. I convertir-ho en un hàbit quotidià en el qual reservem uns minuts per, simplement, passejar per la natura i observar-la en silenci, amb els sentits del cos i del cor ben oberts. Una altra via podria ser fer entrar la natura a l’escola i donar-li un lloc específic a l’espai i la vida del centre… Hi ha tantes oportunitats i possibilitats de fer-ho a més del pati i l’hort… Segurament ens cal replantejar inèrcies, costums i mirades.

Son propostes senzilles, però que inicien el camí d’establir un vincle profund amb la Terra integrat en el tipus de persona que volem educar. En parlem?

Noves mirades i tendències educatives de la postpandèmia

Ja fa temps que afirmo que hi haurà un abans i un després de la crisi de la COVID-19 a l’àmbit educatiu. Però no ens confonguem, ja som en aquest “després” i, per tant, parlar de tendències educatives de la postpandèmia ja és parlar en present, no en futur.

L’impacte que ha suposat la pandèmia ha provocat que les persones, les institucions educatives i la societat en general hagin hagut de replantejar-se la vida i, sobretot, la seva mirada envers el món.

El que sí que és cert és que, abans que la COVID-19 arribés a les nostres vides, l’educació ja estava en crisi: ja estava “obsoleta” pel que fa als elements bàsics del procés d’ensenyar i aprendre, perquè la inèrcia de les mateixes institucions no els permetia sortir i obrir-se a noves possibilitats.

Les vivències i els aprenentatges (tecnològics i de relació i vincle) han fet evolucionar molts equips directius i institucions educatives, que han aprofitat la sortida de la crisi pandèmica per impulsar projectes de transformació educativa.

Molts dels canvis que s’estan introduint passen per definir un perfil educatiu de sortida de l’alumnat basat en els trets i les competències que es volen aconseguir i, a partir d’aquí, estructurar un nou model educatiu. Aquest nou model educatiu haurà de posar l’alumnat al centre utilitzant la tecnologia disponible i haurà d’implementar a l’aula i al centre aquests canvis per continuar avançant.

tendències educatives de la postpandèmia

Quines tendències educatives de la postpandèmia han vingut per quedar-se?

L’informe Innovating Pedagogy 2022, que han publicat l’Open University i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recull les 10 tendències pedagògiques postpandèmia de les quals ens farem més ressò.

Vull pensar que, més que pedagogies (que és una paraula molt sonora), es volen referir a experiències o tendències educatives que s’han anat desenvolupant els darrers anys i que, amb la crisi de la COVID-19, han servit de font d’inspiració perquè nombroses institucions educatives s’atreveixin a emprendre accions per aconseguir innovació i canvi.

Algunes són tan necessàries com la pedagogia de l’autonomia. És fonamental que l’alumnat agafi les regnes del seu aprenentatge, i es converteixi així en el protagonista autònom del seu propi projecte vital.

Tenint en compte que els sistemes duals o híbrids han vingut per quedar-se, també vull destacar la importància de l’educació per al benestar. Les institucions educatives han de posar la persona, el desenvolupament i el creixement al centre (ja sigui la persona de l’alumne o la del docent) del procés d’ensenyar i aprendre, i generar atmosferes i entorns d’inclusió i respecte.

Com qualsevol tendència, algunes de les que indica l’informe, amb el pas del temps, es diluiran o s’integraran en d’altres, com és el cas de la pedagogia del malestar, que fa referència a un procés d’autoexamen que serveix perquè l’alumnat es qüestioni d’una manera crítica els sistemes de pensament com ara l’opressió, el racisme o la injustícia social. S’anomena així perquè és un procés que pot provocar una àmplia gamma d’emocions, inclosa la del malestar. Tot i la fugacitat de la proposta, ens pot fer reflexionar; per això la trobo tan útil.

cuatro claves de las tendencias educativas pospandemia

Quatre claus per a l’educació durant els pròxims anys

A més de les que esmenta l’informe, m’agradaria anar més enllà i introduir unes quantes tendències educatives de la postpandèmia que no hi són presents i que considero que seran clau en els pròxims anys, com ara:

  • L’acompanyament integral de l’alumnat al llarg de tot el cicle, però englobant molt més que les tutories actuals, que ja s’ha demostrat en nombroses ocasions que ja han quedat superades.
  • El treball cooperatiu i en comunitat entre l’alumnat i l’equip docent.
  • La incorporació de la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat, que ens fa anar més enllà de la simple concatenació d’assignatures.
  • L’experiència que viu l’alumnat com a element fonamental de l’aprenentatge, cosa que ens impulsa a dissenyar, crear i dinamitzar experiències d’aprenentatge i desenvolupament que ampliïn la “simple” vivència d’una assignatura dins d’una classe més o menys magistral.

Continuarem observant les experiències i tendències de transformació i canvi de la sortida de la pandèmia. D’aquí a poques setmanes, tornarem a escriure sobre aquest tema tan important. Tens algun suggeriment o comentari envers aquestes qüestions? T’esperem als comentaris!

Per què i per a què eduquem els infants i els joves?

Aquestes dues preguntes son fonamentals, i pròpies de moltes matèries, debats i congressos. En tot cas, sense ser especialista en aquesta matèria, segons la meva experiència de lideratge i acompanyament en multitud de processos de transformació i canvi, vull compartir unes quantes reflexions que crec que són interessants sobre perquè i per a què eduquem.

Des del meu punt de vista, cal centrar-se en aquestes dues qüestions i reflexionar-hi abans d’emprendre qualsevol tipus d’innovació, transformació o canvi i implementar-los a les polítiques d’una institució educativa (pública o privada), perquè la mirada i l’èmfasi del que farem sempre vindran emmarcats d’acord amb la resposta que donem a aquestes dues preguntes.

Ve a ser com preguntar-se cap a quin cim em dirigeixo quan vaig a fer muntanya o en quina direcció he d’anar si surto de port. I, precisament, crec que el problema de molts canvis i innovacions que es plantegen és que no parteixen d’aquesta reflexió, sinó que proposen canvis sobre el que ja existeix sense qüestionar-se a fons moltes de les inèrcies del sistema. Però, anem a pams.

por qué educamos

Per què eduquem?

Eduquem perquè els infants i els joves esdevinguin persones que puguin viure plenament les seves vides en el moment i el context que els toca viure. Això significa plantejar-se seriosament un enfocament integral del seu procés educatiu, que vagi molt més enllà de la transmissió de coneixements i que prioritzi l’autoconeixement, l’aprenentatge de la relació amb els altres, l’entesa del món que els envolta i la interrogació sobre les grans preguntes del sentit de la vida. Eduquem, doncs, en la vida i per a la vida. Al cap i a la fi, estem parlant de prop de 20 anys de procés educatiu i de la necessitat de continuar formant-nos al llarg de la vida.

Sovint, per aclarir les reflexions, pot ser interessant dir per a què no eduquem: no eduquem (estrictament parlant) per cobrir un lloc de treball, ni per integrar-se a un sistema productiu, ni per modelar una submissió a la societat existent (tot i que la major part de sistemes educatius neixen per a això). Ans al contrari, crec que cal educar persones que es coneguin i que sàpiguen gestionar les seves emocions i relacions; que siguin curioses, crítiques i analítiques; que puguin encarar el pensament complex i interdisciplinari, i que tinguin la imaginació i la creativitat com a parts del seu saber fer. En definitiva, persones que “pilotin” la seva pròpia vida.

Per suposat, això no vol dir que no s’hagin d’aprendre moltes coses: per ser una persona completa i poder viure plenament el temps que et toqui viure, cal saber moltes coses, i, sobretot, cal saber aprendre a aprendre. Això, serà imprescindible fer-ho constantment (segurament és el més important). Aquesta qüestió és molt interessant, i cada vegada n’hi ha més evidència científica, fins al punt que ja és més important la manera com s’aprèn que no pas el que s’aprèn. És a dir, la forma com s’accedeix i s’adquireix el coneixement és clau en el que podem denominar la construcció de la persona (o, el que és el mateix, en la seva “mirada” envers la vida o, com diuen els anglosaxons, en la conformació del caràcter de la persona).

I, per educar per a la vida, cal que les institucions educatives (i, per suposat, els governs, quan implementen les polítiques públiques educatives) es plantegin quin tipus de ciutadà volem educar, o, el que es el mateix, quin perfil de sortida del procés educatiu de la seva institució volen obtenir. Moltes lleis fan grans declaracions en aquest sentit en els seus preàmbuls; però una altra cosa és que, després, tot plegat es quedi en paper mullat o que sigui un simple “brindis al sol”.

per què i per a què eduquem

Per a què eduquem?

He comentat, responent la primera pregunta, que volem convidar els infants i els joves a esdevenir la persona que vulguin ser, en un clima i un entorn que els han de provocar i proposar els trets que he comentat abans (o els que decideixin proposar-se). Evidentment, la seva decisió serà lliure, però la neutralitat no existeix, i, per tant, educar és convidar tot manifestant la nostra invitació a la persona que ens proposem educar.

Vivim en un món profundament injust i clivellat amb grans problemes i reptes (vegeu el plantejament dels ODS de l’ONU), i ens fan falta persones que es comprometin a millorar-lo i transformar-lo. Persones que no s’aprofitin del món o dels altres per viure millor. Persones que apostin per alguna causa, la que vulguin, però alguna.

I heus aquí la meva resposta a la segona pregunta: eduquem perquè les persones es comprometin (on vulguin, en el que vulguin i amb qui vulguin) a millorar i transformar el món. D’aquesta manera completem la primera resposta i emmarquem qualsevol intervenció, innovació o canvi que vulguem fer en educació en aquest context. Per això ens cal posar encara més en crisi les metodologies actuals i incorporar-ne d’altres que facin del procés educatiu dels infants i els joves una experiència de creixement personal i aprenentatge diferent (per exemple, metodologies actives o aprenentatge i servei, entre d’altres).

I, és clar, si treballes a fons la resposta a aquestes dues preguntes, per a mi, és evident que cal una transformació profunda i urgent del procés educatiu a tots nivells. Això és el que estem treballant amb moltes institucions a molts països diferents.

Ens hi posem plegats?

Uruguai, capital de la transformació educativa aquest setembre

Uruguai es converteix, per primer cop, del 27 al 29 de setembre en el centre d’estudi de la transformació educativa d’Amèrica Llatina i Reimagine Education formarà part d’aquesta cita històrica.

Educar per a la vida

A molts indrets del món, acabem d’iniciar un curs o cicle acadèmic nou; anem saltant anys i avançant en la dècada dels anys vint d’aquest segle XXI.

Entrem al curs 22-23 sense mirar enrere (ens anem oblidant de la pandèmia), una mica més desconcertats davant de la velocitat del canvi (Quines disrupcions noves ens esperen?) i, per descomptat, arrossegant un cert cansament (tot es va encadenant, i afrontar la gestió de la crisi de la COVID-19 va suposar molt de desgast…).

Malgrat tot, més que mai, per sobre d’aquestes sensacions, per sobre del soroll i les dificultats existents, necessitem un nou impuls a la transformació educativa.

Les iniciatives d’institucions educatives i governs per impulsar transformacions i canvis són moltes. Només per citar-ne uns quants exemples, els governs de Mèxic, Uruguai i Espanya estan impulsant profundes i necessàries reformes curriculars i d’enfocament en els seus sistemes educatius, i centenars d’escoles i universitats afronten amb il·lusió projectes de modernització, digitalització, innovació o transformació dels seus models, organitzacions i oferta educativa.

I, evidentment, apareixen dificultats; perquè innovar i transformar l’educació no és fàcil. Tot i així, encara que les iniciatives governamentals o de les institucions sovint no poden comptar amb la metodologia del procés de canvi necessària o amb la construcció imprescindible d’una coalició que doni suport a la transformació, es van obrint camí i fent realitat moltes i molt interessants innovacions.

educar para la vida

Què ens espera aquest nou curs?

És el moment de plantejar nous somnis i transformacions per a l’educació a tot el món i a tots els nivells. Les persones, les institucions i els països necessitem projectes de canvi sistèmic als quals ens puguem sumar o que puguem definir i liderar, que ens ajudin a avançar cap a noves maneres de viure i relacionar-nos entre nosaltres i amb el món i la natura. I, en aquest punt, la transformació educativa és clau.

A més de les iniciatives de digitalització i de la creixent importància de la tecnologia com a mediadora, a més de la incorporació de l’enfocament per competències als currículums, a més de la incipient aparició del que s’anomena metavers, necessitem educar les persones per a la vida.

T’hi sumes?

Nova edició del curs ‘El perfil de sortida de l’alumnat…’

Aquest mes de març, Reimagine Education, juntament amb la Facultat d’Humanitats i Educació de la Universitat de Mondragón, va celebrar la primera edició del curs “El perfil de sortida de l’alumnat com a eix de la transformació educativa”.

A través de la modalitat virtual, que va combinar sincronia i asincronia, docents i líders d’institucions educatives de diverses etapes (de primària, de secundària i, fins i tot, d’universitats) van estar reflexionant, durant poc més d’un mes, sobre el perfil de sortida de l’alumnat del segle xxi i el seu paper en el procés de canvi de les institucions educatives.

La construcció, amb la comunitat educativa, del perfil de sortida de l’alumnat d’un centre és una palanca potent i un motor de canvi. Descrivint el perfil de sortida aclarim i consensuem la missió de la nostra institució educativa, amb l’alumnat al centre del procés de transformació. A partir d’aquí, podrem iniciar un procés per reimaginar la nostra institució de manera coherent durant totes les etapes i propostes educatives, amb el sentit que el perfil de sortida ens atorga.

Quin és el plantejament del curs ‘El perfil de sortida de l’alumnat…’?

En la mateixa línia, a Espanya, en el context del nou marc curricular de la LOMLOE (2020), s’explicita la necessitat d’establir un perfil de sortida competencial de l’alumnat en finalitzar l’educació bàsica per donar continuïtat, coherència i cohesió a la progressió dels i les estudiants, i per garantir-ne la formació competencial.

La nostra proposta per treballar el perfil de sortida de l’alumnat va més enllà del desenvolupament competencial. Aposta per un desenvolupament integral de la persona en l’esfera personal, emocional i intel·lectual, social i afectiva. A més, la nostra proposta aborda el perfil de sortida com una eina de transformació i canvi en totes les etapes educatives, ja sigui FP, batxillerat o universitat.

Veient l’èxit de l’experiència de la primera edició del curs i la satisfacció de les persones que hi van participar, n’iniciarem una segona edició al mes d’octubre. Si tens ganes de reflexionar individualment i col·lectivament sobre el perfil de sortida de l’alumnat, si tens ganes de promoure un procés de transformació al teu centre mitjançant el perfil de sortida com a palanca de canvi o si ja estàs immers en un i vols aprofundir… T’HI ESPEREM!

Com els espais poden millorar les experiències d’aprenentatge?

A l’article anterior vam començar a reflexionar sobre què són els espais educatius i com hem de tenir-los en compte dintre de la transformació educativa del nostre centre. Ara que ja sabem quins són els espais educatius descobrirem com poden millorar les experiències d’aprenentatge.

Primer de tot, és necessari que els centres educatius abordin la presa de decisions al voltant de com han de ser els seus espais. Aquestes decisions inclouen qualsevol espai que esdevingui educatiu per si mateix. Per exemple:  les aules, els passadissos, les biblioteques, fins i tot, les zones d’esbarjo. 

Aquesta reflexió és clau per abordar temes que ens porten a repensar els espais des de la perspectiva del rol que atorguem als diferents agents que intervenen. Per exemple, establir als docents com a guies i atorgar a l’alumnat un paper actiu. O bé des del paper que tindrà el treball col·laboratiu, o un horari flexible que permeti diferents grups d’alumnes desenvolupant diversitat de tasques. 

Qui pot intervenir en la redefinició i codisseny dels espais?

Quan parlem de disseny en un espai educatiu en realitat ens referim a un codisseny de tota la comunitat educativa, on el professorat, l’alumnat i inclús les famílies o agents externs poden participar en la seva proposta.

Des de Reimagine el que oferim son una sèrie de dinàmiques, en les que per una part el docent pot reflexionar sobre quina és la seva proposta de transformació i quines són els millors espais educatius que poden donar-la resposta. I, així, al mateix temps millorar les experiències d’aprenentatge.

Per tant, s’ha de fer una mirada als nostres espais educatius des d’el procés de reflexió que hem fet. I sobretot s’ha de tenir en compte el model de persona que volem aconseguir i les Línies Educatives Bàsiques (LEB).

Quins criteris s’han de tenir en compte en el disseny d’un espai educatiu per millorar les experiències d’aprenentatge?

Hi ha tres criteris bàsics que tot disseny d’un espai educatiu ha de tenir present:

  • Criteris ambientals:
    Que entri la llum a les aules.
    Fer servir colors que no siguin cridaners.
    Utilitzar materials naturals (prescindir de plàstics i augmentar l’ús de la fusta).
  • Criteris tecnològics: hem de definir quin tipus de tecnologia volem que entri a l’aula i quina infraestructura necessitem.
  • Pedagògics: Com fomentarem, per exemple, el treball autònom, la cooperació o la comunicació.

Està clar que aquest procés de codisseny dels espais educatius és un element necessari en tota transformació educativa. El més convenient és fer aquest pas quan l’equip impulsor està dissenyant una Experiència Avançada de Canvi (EAC), el prototip o quan s’incorporen iniciatives transversals a tota l’escola. Sempre, òbviament, fent partícip a tota la comunitat educativa.

A més, aquestes dinàmiques ajuden a posar en marxa un procés de participació de tota la comunitat educativa en la construcció d’una futura institució. Al mateix temps, serveix com una important eina de comunicació entre els agents implicats en el canvi.

Com transformar els espais d’aprenentatge?

El món de l’educació està vivint amb certa efervescència un canvi de paradigma educatiu. La transformació d’una institució educativa va més enllà de les experiències d’aprenentatge que succeeixen a l’aula, que és només un de tots els espais d’aprenentatge que engloba una escola.

Qualsevol transformació educativa pretén, per sobre de tot, posar l’alumnat al centre de qualsevol decisió. D’aquesta manera, s’aconseguirà el desenvolupament de les competències que la joventut requereix per convertir-se en la ciutadania del món.

Molts centres educatius s’estan replantejant com transformar la seva institució a nivell organitzatiu, cultural, pedagògic, etc. I, inevitablement, hauran de repensar quins i com seran els espais d’aprenentatge i convivència que oferiran a l’alumnat.

Però, de quins espais d’aprenentatge parlem?

Quan parlem d’espais educatius hem d’eixamplar la mirada més enllà de l’aula. Els espais d’aprenentatge d’una institució educativa engloben, entre d’altres, les biblioteques, els passadissos, els menjadors i els patis.

Aquests espais han de respondre, sobretot, a la millora de les experiències d’aprenentatge que ha de viure l’alumnat per desenvolupar les competències socials, comunicatives, crítiques i creatives que requereix el món en què vivim. I, evidentment, ha d’estar en consonància amb el nostre perfil de sortida de l’alumnat, que representa una important palanca de canvi.

Per tant, un espai educatiu és qualsevol lloc físic en què el professorat té una intenció educativa i d’aprenentatge cap a l’alumnat. Per tant, hem d’estar oberts que qualsevol espai de l’escola pot esdevenir, en qualsevol moment, un espai educatiu. Així, doncs, la transformació educativa ha de sortir de les aules i englobar tots els espais de la institució.

 

Quin paper ha de tenir el pati com espai educatiu?

És un espai associat habitualment al joc, a l’esbarjo, però durant dècades no se li ha donat importància com a lloc educatiu.

El pati és un espai on el nostre alumnat ha de tenir l’oportunitat d’aprendre a relacionar-se amb els companys i companyes. És per això que l’hem de repensar perquè faci la seva funció correctament.

Hem d’evitar dissenyar patis grisos, plens de ciment i on només es contempli la funció de jugar a esports (futbol, bàsquet, etc.). Però, sobretot, hem d’evitar que el seu disseny segueixi una perspectiva de gènere.

Com transformar els espais d’aprenentatge?

Com apunta Siro López (2020), en l’actualitat, les escoles que hem heretat, i que es van dissenyar en l’època industrial, no responen a les necessitats reals de les noves generacions, ni al que demana la societat, ni tampoc ens proporcionen la resposta als nous desafiaments d’un món altament canviant. Aleshores, què podem fer davant davant de tot plegat?

Des de Reimagine Education hem començat diversos processos de reflexió amb diverses institucions educatives d’arreu del món. Fa cinc anys que treballem amb desenes d’organitzacions per ajudar-les en la seva transformació integral mitjançant la nostra metodologia de canvi, anomenada RIEDUSIS.

Mitjançant la metodologia RIEDUSIS, proposem a les escoles redefinir el model educatiu per aconseguir el perfil de sortida de l’alumnat que tots volem. Una eina fonamental d’aquest nou model educatiu son les LEB (línies educatives bàsiques).

Les LEB esdevenen les línies (o estratègies generals d’ensenyament/aprenentatge) que orienten les accions que tenen lloc a l’aula i que, per tant, ens ajuden a repensar què ha de passar a les aules dels centres educatius i també com han de ser.

Vols apronfundir encara més en el disseny per fer una aproximació a com els espais poden millorar les experiències d’aprenentatge

Com dissenyar una nova experiència avançada de canvi?

La setmana passada, una part de l’equip de Reimagine Education vam acompanyar l’escola St. Charles d’Angers durant tres dies en la visita i la reflexió sobre dues escoles innovadores de Barcelona: l’Escola Sadako i l’Escola Virolai.

Tal com dèiem a l’article anterior, la tan anhelada tornada a la presencialitat ens està donant oportunitats com aquesta. La importància de sortir de la nostra zona de confort i buscar noves mirades, noves maneres de fer les coses.

L’escola St. Charles d’Angers té una llarga tradició educativa a la seva regió, inquietuds innovadores notables, un nombre d’alumnat de prop d’un miler i més de cent educadors.

Aquesta acció s’ha dissenyat en el marc del procés de transformació mitjançant la metodologia RIEDUSIS, que van iniciar fa un any i mig, i amb el desafiament de la creació d’un nou edifici destinat a l’alumnat d’entre 11 i 15 anys.

En el marc de la metodologia RIEDUSIS, un cop reformulat el procés d’ensenyament i aprenentatge, i abans de dissenyar, desenvolupar i elaborar un prototip, les visites a centres diferents són una oportunitat per dissenyar una nova experiència avançada de canvi, a més d’inspirar i generar noves propostes. Es tracta d’un moment clau, ja que la tasca de reflexió prèvia permet enfocar la mirada a la visita a les escoles en els elements que poden donar a llum a una etapa concreta del procés de transformació de l’escola.

Elements necessaris per dissenyar una nova experiència avançada de canvi

A més, i perquè l’observació tingui sentit i es converteixi en inspiració (que no en còpia) per dissenyar el prototip en el context de l’escola, no només cal fer la visita amb una mirada enfocada, sinó també un procés de reflexió per identificar, donar sentit i valorar la transferència a la proposta pròpia o no.

És per això que Reimagine Education ha organitzat la visita a Barcelona de l’equip directiu i docent de l’escola St. Charles, amb dos dies d’observació en escoles innovadores i un tercer dia únicament i exclusivament per donar sentit a l’experiència viscuda compartint i generant un espai de reflexió i cocreació.

L’experiència ha estat tan satisfactòria que estem convençuts que aquesta oportunitat és una font d’aprenentatge excel·lent per als equips docents, i que serà motor per al procés de disseny, desenvolupament i creació del nou prototip de transformació de l’escola St. Charles.