Els canvis educatius superficials fracassen: Pas a la col·laboració en xarxa (1 )

️– Lluís Tarín y Xavier Aragay –

️–Lluís Tarín i Xavier Aragay– Aquesta és una afirmació corroborada per múltiples proves que proposen la cultura de col·laboració i el treball en xarxa de les institucions educatives com a un dels antídots per combatre la superficialitat i el fracàs. (1)

Transformacions i canvis en l’educació són a l’ordre del dia, i no és una cosa que hagi sortit aquests últims anys. Millorar, transformar i canviar l’educació ve de lluny, el que avui dia és innovador és el context. Però no és l’única cosa: Ens interroguem els perquès i els per a què i del nou escenari. I tot seguit, els com ens desafien.

El nostre context és proper i llunyà al mateix temps. Eduquem aquí i ara amb una mirada cap al futur. La qüestió és complexa…

Persones, moments i llocs són aspectes clau dels contextos educatius. Però hi ha més coses. Si algunes dimensions de nova factura estan emergint en tot aquest entramat són, segons Michael Fullan, les següents (2): la determinació col·laborativa, l’adaptabilitat i la cultura de la responsabilitat. Estem reemplaçant la tradicional cultura de la individualitat i la competició, personal o institucional, per la cultura de la col·laboració.

Col·laborar permet desenvolupar les capacitats dels integrants d’una xarxa. Comporta participar, generar coneixement compartit i materialitzar activitats conjuntes. Estudis recents (3) aconsellen crear estructures de treball i aprenentatge cooperatiu entre centres educatius de forma generalitzada, ja que queda demostrat que cooperar en xarxes:

  • Millora el rendiment i la capacitat de canvi davant a l’acció individual.
  • Permet millors índexs d’autoregulació individual i de centre.
  • Augmenta el pensament crític.
  • Estimula la interdependència positiva.
  • Augmenta la motivació i la significació del treball d’aprenentatge del professorat.
  • Millora el grau de respecte i de valoració de la diversitat de membres de les xarxes.

es de Reimagine Education Lab estem compromesos a acompanyar i ajudar el desenvolupament de diverses xarxes escolars i centres educatius, i les nostres pràctiques professionals ens permeten construir un cos organitzat de coneixements i experiències que relatem a continuació. Les dividirem en dos blocs: Comprensió i Acompanyament.

1 Comprensió

  • Abans que res, vam acordar un concepte precís del treball en xarxa dels centres educatius com una relació formal d’associació o col·laboració entre escoles, organitzacions comunitàries i persones que pretenen crear un enfocament interconnectat per enfrontar-se a temes educatius importants. (4)

En realitat, els canvis educatius efectius es produeixen quan diversos centres o xarxes de professionals s’uneixen per afrontar situacions problemàtiques i donar-los resposta.

  • En segon lloc, constatem que el treball en xarxa ajuda el desenvolupament del capital social dels centres. (5) Permet que els membres de la xarxa puguin compartir coneixements i pràctiques educatives que incideixen directament en el desenvolupament de les capacitats de persones, equips i centres. I, per tant, afecta positivament tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu.
  • En tercer terme, apreciem el valor important que té l’organització de la xarxa. La forma que adopta el desplegament de la xarxa en fomentar la participació per definir el propòsit, l’acció i l’estructura. Els diferents rols i espais de treball col·laboratiu i la inspiració i dinamització d’un lideratge centrat en la cooperació en xarxa.
  • En un quart punt, identifiquem l’enfocament del treball en xarxa cap a aspectes de millora dels resultats d’aprenentatge, l’augment de la qualitat educativa, l’optimització de les condicions d’aprenentatge integral i l’augment dels graus d’inclusivitat. El treball en xarxa se centra en la dimensió pedagògica dels centres que la componen.
  • Finalment, assenyalem la cultura del centre educatiu com l’element clau per reemplaçar la cultura de la individualitat. Treballar en xarxa és una altra manera de treballar dins de cada centre i entre centres educatius. La manera de funcionar, actuar, donar, rebre i compartir informació i treballar amb la cohesió d’un equip únic, no és gens fàcil. Requereix un canvi de mentalitat i una transformació profunda de la cultura associativa i de participació.

La setmana que ve publicarem la segona part d’aquest post, on aprofundirem el el bloc de l’Acompanyament. Estigueu atents!

Bibliografia

1.- Díaz-Gibson, J., Civís, M. y Longás, J. (2013). La Gobernanza de Redes Socioeducativas: claves para una gestión exitosa. Teoría de la Educación. 25(2).

2.- Fullan, M. (2019) El Matiz. Madrid. Morata

3.- Díaz-Gibson, J., Civís, M. y Guàrdia, J. (2013). Strengthening education through collaborative networks: leading the cultural change. School Leadership and Management, 34(2).

4.- Longás, J., Civís, M. y Riera, J. (2008). Asesoramiento y desarrollo de redes socioeducativas locales. Funciones y metodología. Cultura y Educación, 20

5.- Narayan, D. y Cassidy, M. (2001). A Dimensional Approach to Measuring Social Capital: Social Capital Inventory. Current Sociology. Sage Publications. Vol. 49(2).

#EsHoraDeTransformar

Arran d’aquests dies de confinament, aprofitem per llançar un nou servei en línia: en Xavier Aragay i tot l’equip de consult-coaches de Reimagine Education Lab, ens oferim per a qui vulgui resoldre dubtes i aprofundir en el procés de transformació (com passar dels QUÈ als COM) ho pugui fer, individualment o institucionalment, mitjançant videoconferència. Si voleu fer-ho, contacteu amb hola [ @ ] riedulab.net i quedem. Estarem encantats!

¿Per abordar la transformació educativa és imprescindible canviar la cultura institucional?

Lluís Tarín i Xavier Aragay –

Reimagine Education LAB ha estat ajudant i acompanyant l’equip directiu de la Universitat Catòlica de l’Uruguai (UCU) durant el mes de juliol passat (2019), en un procés de reflexió i desenvolupament orientat a la transformació i canvi de la dimensió educativa de la universitat. Hem discutit i analitzat qüestions fonamentals com per exemple, ¿Cap on anem?, ¿a fer què?, ¿per què?, ¿amb quin propòsit?… Havíem previst parlar de valors, creences, significats, regles i tradicions dels processos educatius experimentats i viscuts per la comunitat educativa de la UCU. És a dir, el que denominem la cultura institucional. És un tema conegut però, en aquest cas, l’equip directiu de la UCU es va trobar bussejant en unes aigües (les de la cultura) menys transparents del que es pugui suposar.

Però abans de continuar, ¿què és exactament la cultura institucional? «Es denomina cultura institucional el conjunt de creences, valors, estructures cognitives generals i significats que la institució educativa utilitza per afrontar el dia a dia. La cultura informa els membres de la comunitat educativa sobre com s’ha d’actuar en determinades situacions.» (Schein, 1988).

De fet, la cultura d’una institució educativa com la universitat és el factor menys visible que influeix i condiciona els processos de canvi i transformació educatius.

Determinar la cultura d’un centre educatiu presenta una gran dosi de dificultat. L’«aquí es fa així» engloba múltiples facetes explícites i implícites i diverses formes de com es relacionen les persones i com organitzen les experiències d’aprenentatge. (Fullan, 2002).

Perquè els equips directius de la UCU poguessin entreveure la cultura del seu centre educatiu i poguessin reflexionar en profunditat, Reimagine Education Lab va dissenyar un dispositiu d’anàlisi i de reflexió per comprendre com afecta la cultura institucional al professorat en la seva activitat de facilitar l’aprenentatge, i a l’alumnat en la seva activitat d’aprendre. En primer lloc, es va escollir un model d’anàlisi i identificació de la cultura institucional que pogués considerar la cultura del centre educatiu en la totalitat, el Model de Denison (2000).  Aquest model, utilitzat en els quatre continents per multitud d’organitzacions de tot tipus, i entre elles, per institucions educatives (publiques i privades), és el resultat de més de vint-i-cinc anys d’investigació del Dr. Daniel Denison, exmembre de la Universitat de Michigan Business School, i actual professor de Desenvolupament Organitzacional a IMD – International Institute of Management Development a Suïssa.

La dinàmica parteix dels quatre elements base del model Denison, ajuda a fer que l’organització educativa observi i reflexioni treballant en grup per mitjà de preguntes i qüestionaris, els elements essencials de la cultura institucional. Es tracta, en primer lloc, d’identificar la cultura real i actual que el centre educatiu viu i utilitza per abordar el dia a dia universitari.

Quan els equips directius han pogut reflexionar i valorar quins elements de la cultura són presents al seu centre educatiu i quins no, es continua avançant en el procés reflexiu i ens qüestionem si és possible abordar un procés de transformació i de canvi amb els elements de cultura reals i actuals que s’han identificat. No hi ha dubte que la resposta a aquesta pregunta clau requereix prèviament una formulació precisa de la missió i de les intencions i propòsits educatius de la institució educativa.

Finalment, s’ajuda que els equips directius segueixin progressant i es formulin la pregunta següent: ¿Com podem avançar per superar la distància entre la cultura que tenim ara i la que volem? Novament, la dinamització utilitza el treball en grup per identificar en base al model Denison aquelles actituds, valors i creences que es consideren necessàries per configurar una cultura organitzacional conforme al procés de transformació i de canvi que es vol obtenir.

Gràcies a aquest procés de reflexió, l’equip de la Universitat Catòlica de l’Uruguai va poder detectar les actituds, els valors i les creences compartides pels equips directius, les aspiracions ideals per transformar la cultura organitzativa, la percepció col·lectiva de la distància entre la realitat i les aspiracions ideals de la cultura institucional, el grau de consonància entre els diferents grups de directius i els seus posicionaments institucionals i les variacions en la percepció de la cultura de la institució.

Bibliografia

Denison, D. (2001). Organizational culture: can it be a key lever for driving organizational change?

Dins C. L. Cooper, S. Cartwright i P. Ch. Earley (Eds.), The International Handbook of Organizational Culture and Climate (p. 347-372). Chichester: John Wiley & Sons.

Denison, D. i Neale, W. (2000). Denison Organizational Culture Survey. Ann Arbor: Denison Consulting.

Fullan, M. (2002) Las fuerzas del cambio. Explorando las profundidades de la reforma educativa. Madrid: Akal.

Schein, E. (1988). La cultura empresarial y el liderazgo. Una visión dinámica. Plaza & Janes Editores. P.

La intel·ligència artificial entra amb força en l’educació: ens hem de preparar i anticipar

️– Xavi Pascual i Xavier Aragay –

Des de fa temps, en aquest mateix blog, anem reflexionant sobre la necessària transformació de l’educació, en un context de canvi global en tots els àmbits de la nostra vida i incidint en idees com Innovem per adaptar o innovem per transformar, i més endavant, Estem canviant de fase… és l’hora d’enfocar la transformació profunda de l’educació.

Avui parlarem de la Intel·ligència Artificial (IA) i la seva entrada decisiva, en la dècada vinent, en el procés d’ensenyar i d’aprendre de les escoles i les universitats. Generalment, entenem per Intel·ligència Artificial un sistema informàtic amb la capacitat de dur a terme tasques comunament associades a éssers intel·ligents, com per exemple, aprendre i solucionar problemes. I, per descomptat, també parlarem del seu company inseparable, el Big Data (BD), és a dir, la sistematització i l’ús intel·ligent de la gran quantitat de dades que fem anar constantment en educació i que encara no processem, ni fem servir, ni utilitzem per prendre unes decisions millors.

És tanta la rellevància d’aquesta pròxima disrupció educativa que la Unió Europea ja fa temps que analitza i proposa mesures per a la “prevenció” i la “preparació” dels nostres estudiants i professionals per a la imminent arribada de la IA. També la UNESCO ha generat un document realment interessant sobre la IA en Educació.

Per tot això, avui volem parlar d’IA, en primer lloc, perquè ens sembla obvi que entrarà amb força en les institucions educatives (de fet, ja ha començat a fer-ho), i en segon lloc, perquè ens hem d’avançar a aquest escenari i començar a preparar-nos. És molt probable que no hàgim viscut una tecnologia tan disruptiva en l’educació des de l’arribada d’internet. Bé, doncs, anem per parts:

La IA i el BD, en síntesi, poden incidir de dues grans maneres en la institució educativa: en primer lloc, millorant i transformant directament el procés de formació de l’estudiant per mitjà de sistemes automatitzats i intel·ligents que transmeten coneixements de forma dinàmica i personalitzada i segons els avenços de l’alumne. I, en segon lloc, permetent sistematitzar, analitzar i utilitzar de manera diferent i innovadora la gran quantitat de dades que tenim de l’alumne. Principalment, la IA ha de facilitar als educadors que es puguin centrar a educar en lloc d’estar pendents de pràctiques i accions en què un ésser humà no aporta cap valor afegit superior al d’una màquina.

Però el més important ara és que les escoles i les universitats s’han de preparar i anticipar. I moure’s. Sí, és clar… però ¿cap on? ¿Com ens preparem si no tenim els mitjans ni acabem d’entendre com incidirà tot això en la nostra institució? A més, sempre ens trobem amb un element fonamental en el sistema educatiu: el currículum. ¿Com afectarà la IA i el BD en el currículum? ¿Com pot el currículum abordar un canvi tecnològic i alhora social com aquest? Per preparar-nos-hi hem de tornar a pensar d’arrel tant els continguts com els mètodes pedagògics pels quals transiten els aprenentatges a les aules.

Així, creiem que és vital avançar, o seguir avançant, cap a un nou model educatiu, diferent del tradicional, basat en metodologies actives, que posi l’educació integral de l’alumne i el seu protagonisme al centre del procés. Però no és suficient posar l’estudiant al centre del procés i canviar el “com” aprèn sense canviar i tenir clar el “què” aprèn i el “per què” ho aprèn: Canviar la manera com es presenten els continguts segueix sent un simple canvi que no incideix en les necessitats futures del nostre alumnat. Per tant, més enllà del contingut i de com invitem a l’aprenentatge competencial, hem de potenciar el que ens fa únics com a éssers humans, les habilitats que ens fan diferents de les màquines i que ens situen en un escenari de diferenciació i complementarietat davant de la seva capacitat de processament (en qualsevol àmbit) infinitament superior a la capacitat humana.

ada institució educativa ha de definir el perfil humà que vol que els seus alumnes hagin adquirit un cop acabats els estudis (el que a llatinoamèrica anomenen també “perfil del egresado”). Parlem de trets personals (també denominats life skills) com a resolució de problemes complexos, creativitat, pensament crític i analític, col·laboració i treball en equip, empatia i compromís… I, naturalment, en definir els trets que volem que desenvolupin els nostres alumnes, caldrà una identificació clara i l’avaluació posterior: això és el que a Reimagine Education Lab denominem impactes que es vol fer segons el perfil humà que s’hagi plantejat (metodologia del procés de transformació de la nostra institució, que denominem RIEDUSIS).

És a dir, que l’important és trencar motlles, sortir del model clàssic i endinsar-se, abraçant la incertesa del futur, en el mar de la innovació educativa i el canvi, identificar que la transformació que volem dur a terme és un procés que durarà uns quants anys i que afecta tots els àmbits imaginables de la nostra institució: cultural, organitzatiu, tecnològic, d’espais físics i ambient, d’horaris, de currículum… I tot això sense saber exactament a quin port ens dirigim… Ja caldrà que siguem audaços!

Així que sortim de la nostra zona coneguda i de confort i ens atrevim a fer innovacions i canvis, estarem preparant el conjunt de persones de la nostra comunitat educativa a ser flexibles i a tenir una mirada diferent cap al futur i la tecnologia. I ens estarem preparant per incorporar de manera coherent i en el moment oportú els primers avenços d’IA en educació.

I el que és més important: si ens centrem en el perfil humà de sortida del nostre alumne, estarem aprenent a establir i avaluar les innovacions (sobretot les tecnològiques) per mitjà d’un criteri clar que ens ajudi a discernir la seva incorporació més enllà de les modes o de les pressions de les empreses que es dediquen a la IA i al BD. D’aquí ve la importància de moure’ns, preparar-nos i anticipar-nos… No podem esperar més, endavant!

Bibliografia:

Russell, Stuart J.; Norvig, Peter (2009). Artificial Intelligence: A Modern Approach (3a ed.). Upper Saddle River, New Jersey: Prentice Hall. ISBN 978-0-13-604259-4.

UNESCO (2019). “Consenso de Beijing sobre la inteligencia artificial y la educación”, en International Conference on Artificial Intelligence and Education, Planning Education in the AI Era: Lead the Leap, Beijing. Disponible en línia a: https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000368303 [Consulta: 1 de desembre 2019].

Pedró, Francesc; Subosa, Miguel, Rivas, Axel; Valverde, Paula (2019), Artificial intelligence in education: challenges and opportunities for sustainable development. UNESCO: París. Disponible en línia a: https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000366994 [Consulta: 1 de desembre 2019].

Tuomi, Ilkka (2018). The Impact of Artificial Intelligence on Learning, Teaching, and Education Policies for the future. Publications Office of the European Union: Luxembourg. ISBN 978-92-79-97257-7


Transformar-nos per transformar

️- Jonquera Arnó y Xavier Aragay –

Després de quasi dos anys col·laborant a Reimagine Education Lab amb centenars d’equips directius i docents d’escoles i universitats en procés de canvi, i amb la perspectiva d’haver col·laborat del 2009 al 2016 a posar en marxa el projecte H2020 de transformació de les escoles jesuïtes de Barcelona juntament amb en Xavier Aragay, crec que hi ha un aspecte vital que sovint ens passa per alt, i per això molts projectes de transformació es queden amb innovacions de cara a la galeria sense plantejar canvis en profunditat: ¿I si, a la vegada que anem concretant la profunda transformació dels nostres centres és necessari dedicar temps a la renovació de la vocació i a la interioritat dels mestres i professors?

Ja hem assumit que per canviar l’escola és necessari canviar la nostra mirada, posar en marxa metodologies actives, motivar i activar l’aprenentatge dels alumnes, incorporar processos de canvi, plans d’acció, prototips… Tot això és important, però si ens quedem sols aquí potser no arribarem gaire lluny, i d’aquí a uns anys potser dubtarem del camí fet. És molt curiós constatar que quan arribem al punt d’haver de trobar temps per treballar amb els educadors el seu creixement personal, el seu interior i la seva vocació (després d’haver treballat quasi totes les altres qüestions tècniques), no hi ha temps per fer el més important. Som capaços d’invertir en les millors metodologies, en hores de formació tècnica i, fins i tot en espai i mobiliari (coses totes elles molt importants i necessàries però no suficients), però ¿quant temps estem disposats a invertir en allò que ens ajudarà a SER?

En el procés de la transformació, se’ns presenten cada cop més desafiaments en les nostres capacitats professionals, però també entorn del SENTIT de la nostra mirada interna al SER d’educador. Ja no podem separar la nostra persona, les nostres emocions, els nostres neguits, pors i il·lusions de la nostra pràctica educativa quotidiana. El canvi fa respecte, ens demana caminar i adoptar maneres de fer diferents, ens demana temps, transformar marcs mentals…

En aquesta travessa, ens sentim interpel·lats en el centre de la nostra vocació, del nostre sentit com a educadors. Aquest camí de transformació educativa demana un creixement professional, però, sens dubte, també un creixement interior que requereix moments d’aturada i moments per compartir. Ens demana temps, i espais-temps per fer-ho individualment i amb els companys.

La transformació profunda a la qual apuntem no dependrà del que fem i diem, sinó del que som i, sobretot, de la nostra capacitat de canviar la mirada envers els alumnes i nosaltres mateixos.

Treballar la vocació i el lideratge dels educadors requereix visió, valentia i molta determinació per part dels directius i directives que han de decidir. Requereix creure que el canvi el fem les persones des del que som, que ningú dóna el que no té, que el lideratge es sustenta en acompanyar, que una escola amb educadors enamorats i il·lusionats amb la seva vocació educadora és una escola viva, una escola que camina, que pot somiar nous camins i junts fer-los possibles. La meva experiència acompanyant institucions a endinsar-se en el mar de la interioritat i a posar en qüestió elements clau de la vocació d’educador, em demostra que quan s’hi dedica temps, el resultat és extraordinari i depassa qualsevol expectativa prèvia. Les persones es renoven, es qüestionen moltes coses, surten de la inèrcia i la quotidianitat per aplicar tots els canvis necessaris per dirigir una nova mirada als alumnes i a l’escola.

Estem cridats a sortir a mar obert! Sí, sortim sense por i amb el convenciment que la nostra força rau en la profunditat del somni col·lectiu. Aquest viatge, el de la nova escola que somiem, requereix un nou equipatge i cal preparar-se per discernir què abraço i què deixo marxar de mi mateix. Preguntar-me quin tipus d’educador vull ser, on trobo la inspiració, quin és el meu somni personal… Atura’t, regala’t espais de profunditat i de sentit personals i d’equip, i el camí de la transformació es dibuixarà sol.   Bona travessa!

Canvi de fase… és hora de centrar-nos en la transformació profunda de l’educació

Fa anys que vam començar a reaccionar davant un entorn que cada vegada es mou més de pressa. Hem llegit llibres, assistit a conferències, fet innombrables cursos de formació… hem dedicat moltes hores a llargues reunions de l’equip de direcció o de l’equip impulsor de la innovació, ho hem comentat a moltes reunions de professorat… hem implementat una gran quantitat d’iniciatives a la nostra escola o universitat… tenim responsable d’innovació educativa… hem invertit en tecnologia i també  potser en mobiliari o a canviar espais físics… I, no obstant, tenim la sensació que no ens acabem d’enlairar, que això no és el que volem… que ens falta molt per arribar a un punt d’inflexió i de canvi…

Fins i tot estem físicament i psicològicament cansats, estressats… amb un punt de saturació… si això dura gaire, ¿podrem suportar-ho? I, sobretot, ¿és aquest el camí que ens durà on volem arribar? ¿Podria ser molt enrenou perquè finalment no canviï res important i de fons?

Ens van dir que vivíem en un entorn VUCA (Volatility, Uncertainty, Complexity and Ambiguity) i que hi havíem de reaccionar. Però, ¿i si això no ha fet més que començar? El professor Yuval Noah Harari, al seu últim llibre 21 lliçons per al segle xxi, ens explica que entrem de ple en un entorn UTRU (Unprecedented Transformation and Radical Uncertainties) que podríem traduir com que ja ens hem situat en un món que va cap a Transformacions sense Precedents i Radicalment Incertes (TPRI, en català). Tenim un nou entorn, diferent, disruptiu, que ens du cap a un futur incert però molt diferent… Com diu l’amic i company Lluís Tarín: «El futur no és el que vindrà, ja té lloc ara mateix i podem aprendre’n.»

Aconsello llegir el llibre que cito (en especial el breu capítol 19, en el qual reflexiona sobre educació), així com les dues anteriors obres de l’autor (Homo Sapiens i Homo Deus). Això no obstant, no tinc suficient espai en aquest post per explicar les raons i la profunditat del canvi que ens planteja i que, amb tota seguretat, viurem. Em semblen especialment rellevants els avenços en biotecnologia, en infotecnologia, en la intel·ligència artificial basada en algoritmes que aprenen per ells mateixos i que són capaços d’analitzar quantitats astronòmiques de dades en temps real, en un món globalitzat i ple d’oportunitats i de reptes (o de perills, segons com un ho vegi) amb unes fronteres cada vegada menys clares entre el món físic i el món virtual…

Aquests canvis profunds que, en part, ja estem veient, es revelaran sobretot els cinc o deu anys vinents i afectaran de ple la forma com pensem, vivim, treballen i ens relacionem. I, naturalment, afectaran del tot l’educació.

Si passem de veure el nostre món amb una mirada en mode VUCA a veure’l amb una mirada en mode UTRU, i si ens convencem que l’educació serà, sense cap mena de dubte, el sector de la nostra societat que més canviarà els pròxims anys, coincidirem en què no podrem seguir repetint o incrementant el que hem fet fins ara a la nostra escola o a la universitat per millorar l’educació. Serà insostenible i, a més, probablement, no ens portarà on somiem arribar… Podem fer un símil tecnològic per explicar-ho més bé: no ens trobem davant d’una qüestió de més aplicacions (innovacions pedagògiques) i més bones, ni tan sols davant la necessitat de noves adaptacions i actualitzacions (e-learning, TIC…).

És una qüestió d’un nou sistema operatiu OS. Un nou paradigma de l’educació.

Aquest mes d’agost he sigut avi per primera vegada. És una experiència vital molt grata. D’aquí a uns quants anys, la meva néta anirà a l’escola i, si així ho decideix, probablement sortirà de la universitat més enllà del 2040 (si és que la universitat continua existint de forma semblant a l’actual) i farà 30 anys prop del 2050. ¿Com serà el món en què viurà i desenvoluparà el seu projecte vital?

És evident que no ho sap ningú, però intuïm que la simple transmissió de coneixements o fins i tot l’ensenyament basat en l’experiència de competències amb una tutoria fonamentalment grupal, no seran suficients per ajudar-la. Necessitarem que ella i els seus companys de promoció es coneguin profundament, sàpiguen com aprendre i, per tant, s’acostumin a fer-ho de manera permanent, sàpiguen i interioritzin quines intel·ligències tenen i expressen amb força i què poden aportar a aquest món

Necessitem que siguin persones equilibrades, creatives, amb iniciativa, compromeses, competents, acostumades a centrar-se en problemes complexos i interdisciplinars i a resoldre’ls de forma col·laborativa

Que incorporin i normalitzin que el canvi serà l’única cosa permanent a la seva vida… que la reinvenció contínua serà el seu hàbitat. Que es facin una idea pròpia de com és el món i de què volen fer-ne. I que siguin lliure, per tant, de dirigir el seu propi projecte vital.

És per aquest motiu que hem de canviar de fase i passar de la innovació activista i pensada d’un curs rere un altre (atenció, que segurament fins ara ens ha anat bé fer-ho així, i a més hem après moltes coses) a la transformació profunda de l’educació (canvi de paradigma), en un procés que durarà uns quants anys i per al qual cal tenir una mirada a mitjà i llarg termini. Un canvi de fase que hem de començar al més aviat possible. Ens hem d’aturar, de visualitzar i establir un punt d’arribada. ¿On volem que estigui la nostra escola o facultat d’aquí a cinc anys? ¿Amb quina cultura interna, amb quina organització, amb quins rols i amb quins espais? ¿Quines metodologies i mecanismes didàctics disruptius posarem en marxa? ¿Com establim un relat de canvi i ens preparem una sòlida coalició per afrontar aquest canvi molt més profund del que hem fet fins ara?

I, el més important de tot, ¿quin tipus d’alumnes, de persones, volem educar i oferir, per tant, a aquest món tan canviant?

Aquests últims mesos, molts centres s’han adreçat a l’equip de Reimagine Education Lab amb la sensació que descrivia en començar aquest post… estan desorientats, cansats, perduts en la immediatesa, i ens han demanat ajuda per enfocar aquesta nova fase de transformació profunda de la qual parlem.

I ho estem fent, estem construint junts, basant-nos en la nostra metodologia del procés de transformació que denominem RIEDUSIS, camins diferents i flexibles (segons la situació de cada centre o xarxa de centres) per poder començar una altra fase.

Una fase més profunda, més coincident amb els ecosistemes educatius que volem desenvolupar perquè els alumnes puguin créixer i continuar el seu projecte vital d’acord amb els temps que viuran. I això és el que fem, amb força i il·lusió… i no ho podem retardar més.

¿Què et sembla?

Tendències internacionals emergents per a la transformació de l’educació superior (part 2)

Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parte: aquí pots llegir la primera, i aquesta és la segona:

En totes les iniciatives de canvi i d’innovació que es porten a terme en aquests moments en tots els nivells de l’educació, podem observar la majoria de les deu tendències que he descrit breument. Encara que no les anomenem amb el mateix nom o que cada institució les bategi amb algun nom tècnic o específic vinculat al seu model de persona/professional o a les seves opcions metodològiques i educatives.

I, certament, no hi ha un sol model que s’ha de replicar, perquè tots els contextos són diferents, com també són diferents les maneres d’entendre l’educació per part de cada institució, i diferents són les tradicions i contextos. Sí que és imprescindible, però, sortir de la zona de confort en què s’han instal·lat moltes universitats i començar a transitar pel camí de la transformació profunda de l’educació, buscant i construint el propi model de canvi i projectant-lo cap al futur.

 

I això és el que hem estat fent conjuntament a Mondragón Unibertsitatea. I amb aquest objectiu, la universitat i Reimagine Education Lab hem firmat un acord marc de col·laboració per transformar el procés d’ensenyament i aprenentatge de l’oferta educativa de MU. Partim dels eixos del projecte Mendeberri 2025 i de tota l’experiència i capacitat de la universitat, i basant-nos en la metodologia RIEDUSIS centrada en el perfil de persona-professional, avancem en un disseny nou i profund dels graus i màsters.

 

La metodologia de procés de canvi RIEDUSIS és un sistema, original i contrastat, d’acompanyament en el camí de transformació d’una institució educativa, desenvolupat per l’equip de Reimagine Education Lab. El podem resumir en l’esquema següent:

En aquet sentit, el repte fonamental és “Recentrar el procés de formació en la persona” reequilibrant el balanç entre els àmbits personal i professional per impactar en un tipus de persona diferent. Per això, és molt important el canvi de mirada i de marc mental dels directius i professors de la universitat, i el desenvolupament del perfil del graduat desglossat en impactes com a element tractor del canvi.

El nostre és un acord de treball conjunt, basat en la unió de coneixements i d’experiències per transformar la universitat en un procés que ha de permetre diferents ritmes de les facultats i graus o màsters, per ser líders de la transformació i del canvi universitari en el món. Aquesta és la nostra visió i ambició.

Perquè és molt important entendre que estem parlant d’un “procés” de transformació educatiu. És a dir, no tan sols parlem d’innovar o de fer canvis a les aules… naturalment que els farem, però la nostra intenció, el nostre projecte, el nostre somni és un canvi sistèmic. I, per tant, un canvi de mirada, cultural, organitzatiu, d’espai físic. És tota la universitat la que entra en un procés de canvi profund. I perquè això passi, la universitat no pot estar sola. S’ha d’aliar.

En aquest sentit, no hem d’oblidar que la universitat (i en aquest cas, una universitat en forma de cooperatives!) són les persones. Persones que duen a terme moltes activitats amb altres persones i per a altres persones que s’estan formant o educant. I, si bé és cert que sovint parlem de la universitat com a institució, encara és més cert, i això de vegades s’oblida, que aquesta institució està formada per persones. I només la persona, cada una d’elles, pot decidir fer un canvi educatiu. I només si ho decideix al seu interior, si ho decideix lliurement, si somia i s’arrisca a fer el salt, el canvi pot entrar en el terreny institucional.

I precisament en l’interior de les persones, i sobretot, en l’interior dels directius educatius, resideix la principal força i també la limitació més important per fer el canvi. La força per a la transformació es troba en la connexió entre la vocació i la mirada dirigida a la persona i al futur. La limitació radica en els marcs mentals desajustats pel que fa al moment que vivim i al futur que endevinem. I sovint, aquests marcs desajustats s’expressen en forma de desconcert, de conservadorisme, de perfeccionisme, de por o d’hiperactivisme.

 

L’educació superior s’ha de reimaginar. I és una eina tan poderosa i important que no la podem deixar en mans de la inèrcia o de la mera activitat per l’activitat. Tampoc no podem esperar que una nova llei, norma, memòria o agència la transformi. L’educació superior s’ha de transformar amb la participació de tota la comunitat educativa. Per decidir on volem estar d’aquí a quatre o cinc anys. I en això estem treballant.

 

Tendències internacionals emergents per a la transformació de l’educació superior (part 1)

Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parts: aquesta és la primera, i aquí pots llegir la segona.

 

El món està en plena transformació en tots els camps i àmbits. Estem travessant, i els anys vinents travessarem, un profund llindar de canvi. Això requereix que les persones, els futurs professionals, també travessin aquest llindar i es preparin d’una manera diferent. Tant a l’escola (15 anys), com a la universitat (entre 4 i 6 anys més). Per aquesta raó, la universitat també ha de travessar un llindar de canvi profund que replantegi a fons la manera d’ensenyar i d’aprendre, i que arribi a transformar la cultura interna, els rols, l’organització i l’espai físic de la institució d’educació superior. I naturalment, també les seves funcions d’investigació, transferència i difusió.

Afortunadament, avui dia la societat viu una veritable primavera educativa, tant a l’escola com a la universitat, vinculada a la innovació i al canvi. Efectivament, davant la profunda percepció de crisi que experimenten la majoria dels sistemes educatius de tots els països i davant del poc avenç de les innovacions i canvis en les mateixes universitats, són centenars les escoles, xarxes d’escoles, institucions, projectes i universitats en què també sovint hi ha involucrats els governs, que exploren i fan realitat metodologies innovadores i noves experiències formatives en institucions, amb freqüència, centenàries.

D’aquesta manera, apareix un renovat interès en l’educació com a motor i eina bàsica per millorar la humanitat. I ja és a l’agenda mundial tot el que té a veure amb la innovació i la transformació del procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Avui dia, es parla més que mai de l’educació i del seu sentit. Avui dia, és més necessari que mai transformar el procés d’ensenyar i d’aprendre a les universitats.

Per la meva experiència en la fundació, creació i direcció de la Universitat Oberta de Catalunya, pel disseny i la posada en marxa durant vuit anys del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes de Catalunya, i per la meva responsabilitat actual com a director de l’equip de Reimagine Education Lab, he viatjat a més de vint països on he entrat en contacte amb centenars d’equips directius i de professors d’escoles i universitats que reaccionen davant la crisi de l’educació i avancen en la innovació educativa.

Pel que fa a aquest enriquidor contacte i als intercanvis d’experiències i coneixements duts a terme, he pogut constatar un conjunt de tendències internacionals que concreten la profunda transformació de l’educació que ja està tenint lloc. Aquestes tendències no són fruit només de la investigació i del debat. Són fonamentalment producte de l’intercanvi d’experiències i de l’observació de la realitat, dels somnis d’equips que no esperen normes, memòries o criteris d’agències per canviar, i que consideren que cap obstacle és prou gran per bloquejar-los el camí dirigit a trobar una manera diferent de formar.

Repassarem, d’una en una, les deu tendències internacionals emergents de la transformació educativa que he identificat i observat:

 

  • Un estudiant que s’ubica al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge n’és el protagonista, i aprèn fent

En el sistema tradicional que tractem de transformar, el centre està ocupat pel professor, els continguts del currículum que s’aspira a transmetre i la visió tradicional de la professió a la qual dóna accés la titulació. Tot això s’ha de descentrar per aconseguir posar al centre l’alumne, el seu desenvolupament, els seus interessos. Perquè sigui ell el que, de manera activa, mitjançant la feina individual i en equip, vagi aprenent i desenvolupant-se mitjançant un plantejament significatiu basat en l’experiència. Que el mateix alumne imagini, descobreixi i desenvolupi la seva visió personal de la vida i de la professió que somia fer. Aquest camí ens ha de permetre plantejar-nos una personalització, una diversitat i una inclusió més grans, i allunyar-nos de “plans d’estudi” preestablerts i inamovibles.

 

  • Un professor que canvia de rol i que, més enllà de seguir transmetent coneixements, passa d’estar centrat en la seva matèria o contingut a estar també centrat en el desenvolupament humà i personal de l’alumne

Efectivament, un professor que deixa d’estar al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge i centrat en la seva matèria o focus curricular de forma individual i molt solitària, i que transforma el seu rol de presentador i transmissor oral del coneixement per esdevenir un professional obert, flexible i amb visió de futur, centrat en el desenvolupament i el creixement personal i professional de l’alumne mitjançant una acció en equip i interdisciplinar amb altres professors. Així, doncs, per mitjà del disseny de projectes i d’entorns de treball, i de la dinamització d’activitats dins i fora de la universitat, però sempre a prop dels estudiants, el professor impulsa, interpel·la, guia i orienta els seus treballs individuals i en equip. Es converteix, doncs, en un referent vital i professional per als seus alumnes, als qual desafia, ajuda i orienta perquè trobin el seu propi camí futur.

 

  • Un aprenentatge basat en una comunitat educativa de professors i alumnes, en la relació personal, en la creació de vincles i en el treball cooperatiu

L’aprenentatge amb els altres i en equip és fonamental per conèixer-nos i construir-nos com a persones i com a professionals. I és vital per poder exercir qualsevol professió i desenvolupar-se. Per tant, el sistema de treball col·laboratiu ha d’ocupar una proporció significativa del temps lectiu dels alumnes mitjançant el treball per projectes i la resolució de reptes o problemes complexos, de manera que s’estableixi com a referència bàsica del procés d’ensenyament i d’aprenentatge en la comunitat educativa. En aquesta comunitat, les agrupacions d’estudiants i professors poden variar combinant grups grans, grups naturals o grups petits, però, en qualsevol cas, privilegiant l’aprenentatge entre iguals i el desenvolupament de la iniciativa i la imaginació.

 

  • Un aprenentatge interdisciplinar basat en el plantejament i la resolució de reptes que superen les matèries curriculars i estan connectats amb la vida, la professió, l’entorn i les empreses, i el context significatiu que envolta l’alumne

 El treball interdisciplinar per resoldre problemes i reptes vinculats a la vida real i al context dels estudiants que utilitza, a més, dinàmiques participatives, d’investigació i lúdiques, permet una formació més integral i un aprenentatge més actiu i dinàmic. En aquest sentit, les evidències científiques existents vinculen el treball en equip i la interdisciplinarietat amb la creativitat, la capacitat d’iniciativa, l‘aprendre a aprendre i el treballar amb els altres. Tots ells són aspectes fonamentals de la persona que volem educar, i són bàsics per al futur de l’estudiant i el seu projecte vital i professional. Només els equips integrats, flexibles i desafiants de professors d’àmbits científics i professionals molt diferents, amb alumnes entusiasmats amb la feina que fan i amb els desenvolupaments, poden assegurar un lideratge futur de la universitat i dels seus graduats.

 

  • Una formació amb una mirada i un sentit integrals, dirigida a totes les intel·ligències de l’alumne i orientada a impactar en el conjunt de la persona per ajudar-la a conèixer-se i a construir el seu projecte futur

El procés d’aprenentatge en la universitat és breu si el comparem amb la vida activa futura de l’estudiant i la seva necessitat de formar-se de manera permanent. Per tant, la seva formació s’ha d’enfocar de manera integral, amb una nova mirada al conjunt de la persona i a mitjà i llarg termini, per integrar totes les intel·ligències de l’alumne i així desenvolupar aptituds, competències, coneixements i valors pertinents amb el model de persona/professional que volem formar. En aquest sentit, l’eix fonamental de la nova mirada i el sentit integral de l’educació és la recerca del desenvolupament del projecte vital i professional de l’alumne perquè pugui disposar de les eines fonamentals per convertir-se en un ciutadà i un professional actiu en el seu entorn. Els quatre anys d’un Grau, més els que puguin venir en forma de màster i, fins i tot, de doctorat, han de ser, sobretot, un mitjà per aconseguir formar-se de manera permanent i constant al llarg de la vida. Han de ser un trampolí que fugi del resultisme i del curtterminisme i que tingui l’objectiu que l’estudiant ja no es desvinculi de l’aprenentatge permanent i, per tant, de la universitat.

 

  • Una aposta decidida per la flexibilitat de camins i itineraris formatius que ha de tenir en compte la diversitat (a la universitat!) combinant dins (altres facultats i universitats) i fora (empreses i institucions) amb implicació directa dels estudiants en projectes i experiències reals i significatives

La universitat no pot exhaurir els seus itineraris en ella mateixa i de manera poc flexible i personalitzada. Les barreres mentals i burocràtiques que hem construït en els nostres camins “dirigits i trepitjats” perquè els estudiants hi passin de manera uniforme, s’han de replantejar del tot. La flexibilitat, la interconnexió, el diàleg permanent entre experiències, contrastos i teories, buscant respostes, proposant noves solucions, és el que ha de conformar l’aprenentatge i el creixement de la persona/professional que volem educar. El dins i el fora s’han de diluir, s’han d’interconnectar en una multitud de camins, possibilitats i col·laboracions.

 

  • Una avaluació dels alumnes i del seu progrés totalment transformada i al servei de l’objectiu d’educar i desenvolupar

L’avaluació dels estudiants és un element fonamental que canvia completament la seva dinàmica i l’enfocament. Així, l’avaluació ha d’abandonar la seva dimensió “notarial”, punitiva i de control per enfocar-se de forma holística, qualitativa, formal i informal i contínua, i ha d’estar al servei del desenvolupament de la persona i de l’aprenentatge. D’aquesta manera, passa a ser diagnòstica, formativa i sumativa, i inclou autoavaluació personal, coavaluació de l’equip i heteroavaluació dels professors per tenir un feedback constant i avançar en els processos personals i metacognitius. En conseqüència, més enllà de l’enfocament i de la seva funció, ha de canviar també la forma de comunicar l’avaluació de l’alumne a fi que aquesta última expliqui i comuniqui el nou plantejament i la nova forma d’avaluar i ajudi a avançar.

 

  • Un acompanyament actiu als professors en el seu canvi de rol

Els professors han de tenir un acompanyament actiu per canviar de rol en un procés que vagi més enllà de la formació clàssica conceptual i que també asseguri l’«aprendre fent» i el compartir amb altres docents les seves preocupacions i avenços. Sense una dedicació específica i temporal perquè el professor pugui reflexionar sobre la seva acció docent i transitar individualment i col·lectivament pel camí del canvi de metodologia i de rol, és impossible du a terme i assegurar un canvi educatiu en condicions. Aquesta és, sens dubte, una inversió necessària i un camí imprescindible. El més important en aquest procés de canvi no és aprendre noves tècniques i conceptes (que també s’haurà de fer)… és fonamental ajudar a canviar els prejudicis, els marcs mentals, les mirades, les pors, les inèrcies… i això requereix temps, lideratge i acompanyament.

 

  • Una avaluació efectiva de les iniciatives innovadores i de canvi basada en l’anàlisi, l’observació i la quantificació de l’impacte sobre l’estudiant

Es fa imprescindible avaluar l’impacte sobre els alumnes i sobre el model de persona/professional que s’ha de formar de totes les innovacions educatives que es vagin decidint i implementant. Aquesta avaluació s’ha de plantejar al mateix moment del disseny del canvi que es vol dur a terme, en un avenç decidit cap a una acció docent més fonamentada en dades i en avaluacions científiques, i en la construcció d’una teoria per al canvi que posteriorment permeti contrastar-la i validar-la. En aquest sentit, progressivament es va obrint camí la distinció entre resultat i impacte en l’esdevenir de l’alumne dins l’escola. I l’impacte, que efectivament ha tingut lloc en l’alumne, d’acord amb el model de persona/professional que ens hem proposat formar, s’ha de convertir, segons el mètode científic, en el veritable motor d’avançament i contrast de la transformació de la institució superior.

 

  • Un treball obert i en xarxa entre facultats, universitats i institucions i empreses per construir, de forma cooperativa, el camí de canvi

Transformar un grau de forma aïllada, per gran que sigui, és molt difícil. Els diferents contextos (universitaris i empresarials), el treball compartit i en xarxa, l’observació de les bones pràctiques d’altres i compartir errors i encerts i fer-ho en xarxa, és la millor manera que coneixem d’aprendre col·lectivament. Així, el treball obert, experimental, amb altres ens diferents i diversos es converteix en un gran instrument per avançar en la transformació de les universitats.

 

Segueix llegint l’article: clica aquí per llegir la segona part.

Quatre claus per a la transformació educativa a l’Amèrica Llatina

Aquest últim mes i mig he tingut l’oportunitat de treballar amb els equips directius i els educadors de diverses xarxes d’escoles a Colòmbia, l’Equador i l’Uruguai. Han estat unes setmanes molt intenses de viatges, visites, trobades, reunions, entrevistes, observacions a l’aula i d’impartir conferències i seminaris.

Poder visitar de prop deu escoles i interaccionar, amb intensitats diferents, amb més de cinc-cents educadors i famílies, enriqueix i transforma. Tots aprenem i avancem en aquest camí del canvi educatiu que compartim. I, compartint la passió per l’educació i la seva necessària transformació, he pogut continuar constatant quines són les quatres principals característiques imprescindibles per assegurar l’èxit del procés i que, d’una manera o d’una altra, han d’estar presents i s’han de potenciar:

  1. El lideratge pràctic i actiu de l’equip directiu que està al capdavant d’un procés integral de canvi. Generar un canvi en educació és un procés sostingut en el temps que requereix una estratègia clara i un lideratge fort, globalitzador i compartit que acompanyi les persones amb decisió i amabilitat, per tirar l’experiència endavant.
  2. Somni i convicció. Somni per visualitzar el canvi que volem fer, que és molt més que la suma de petites innovacions, i convicció que és possible més enllà de la dificultat i la complexitat que comporta.
  3. Superació dels marcs mentals dels equips directius. Els marcs mentals dels directius són normalment el principal fre del canvi. Encara que de vegades ens escudem en altres frens, com les lleis i normes, la falta de recursos o les famílies, la veritat és que de les principals experiències de canvi es conclou que els obstacles que s’han de superar són les creences preestablertes, els encàrrecs inercials o els marcs d’actuació que tenen fixats els directius d’una escola o d’una xarxa d’escoles.
  4. Identificació de la transformació educativa com un procés que requereix temps i que afecta tots els elements de l’escola com a institució. És a dir, si transformar l’educació i l’escola és un procés de canvi personal, col·lectiu, organitzatiu i cultural, no el podrem improvisar ni segurament començar directament fent canvis a l’aula, si bé aquest és l’objectiu final. Haurem de fer servir una metodologia de canvi que permeti una estratègia integral. I la metodologia que hem presentat i utilitzat i que, un cop més, s’ha demostrat que era útil i adequada, és la que hem creat a Reimagine Education Lab i que hem denominat RIEDUSIS (Sistema per Reimaginar l’Educació).

Tot això, tenint molt present que no parlem de copiar cap model o recepta pedagògica existent. Més aviat es tracta de moure’s, de sortir del model clàssic i posar-se en camí per buscar el nostre propi projecte de transformació educativa.

Perquè és molt important entendre que parlem d’un “procés” de transformació educativa. És a dir, no parlen només d’innovar o de fer canvis a les aules… naturalment que els farem, però la nostra intenció, és un canvi sistèmic. I, per tant, un canvi de mirada, cultural, organitzatiu, d’espai físic. És tota l’escola la que entra en un procés de canvi profund. I perquè això passi, la meva experiència m’ha ensenyat que hi han de concórrer els elements citats.

Tot això és el que hem treballat en les visites, trobades i seminaris que he fet, acompanyat dels membres de l’equip de Reimagine Education Lab. I, en tots els casos, el camí del canvi sembla clar i intens. Un gran regal de la vida poder-lo compartir.

Innovem per adaptar o innovem per transformar?

Aquesta és una pregunta molt important per a totes les escoles i universitats, sobretot en el moment en què, com a institució, ens qüestionem on volem estar, pel que fa al canvi educatiu, d’aquí a uns quants anys. És a dir, ¿anem acumulant petites innovacions, curs rere curs, que ens ajuden a adaptar millor el model que tenim o enfoquem una transformació a fons d’aquest model? Anem a pams.

Sovint s’afirma que innovar és transformar, però en educació, tenint en compte el marc sistèmic que normalment ens encotilla, això no sempre és cert. I no només depèn de la nostra intenció o voluntat…

Quan parlem d’innovar, normalment estem plantejant millores i retocs dins del model clàssic d’ensenyament i aprenentatge i, per tant, sense un plantejament de canvi profund. És el que s’anomena «millora contínua». Les accions d’innovació són més aviat operatives i amb pocs riscos estructurals o culturals. Sabem el terreny que trepitgem. Copiem, adaptem, rectifiquem, reinterpretem, substituïm, apedacem. Tot i que al principi algunes innovacions poden apuntar alt, precisament per no provocar un canvi més sistèmic o perquè topen amb un sostre de vidre que els impedeix anar més enllà, sovint acaben adaptant-se a les condicions estructurals existents. Com a conseqüència d’això, les innovacions que s’acaben realitzen, afecten un tant per cent marginal de la vida d’aprenentatge de l’alumnat en el centre. A més a més, sovint depenen, finalment, de la bona voluntat del mestre o professorat que ha d’aplicar-les en el seu grup aula.

A més, no requereixen de gaire esforç o energia col·lectiva, ni de grans decisions o lideratge. La formació és el seu instrument fonamental, sense garantir-ne l’aplicació un cop aquesta formació s’ha realitzat. Normalment és una formació, a més, que no interpel·la internament, sinó que mira cap enfora. Tampoc es requereix de grans plans a mig o llarg termini. Més aviat les innovacions es plantegen curs a curs, i tenen molt a veure amb la mateixa evolució del sector educatiu, en què sempre hi ha moviment d’innovació basat en tecnologies o metodologies i productes. Exemples d’això en els darrers anys han estat la incorporació de les TIC, els sistemes de qualitat o millores metodològiques, com la introducció del treball per competències.

Innovar és necessari i és important, però potser no ens porta a un lloc futur desitjat de canvi, i està molt connectat amb el FER.

Quan parlem de transformar, ens referim a canviar profundament el procés d’ensenyar i d’aprendre vigent a l’escola o a la universitat per arribar a un altre de diferent. Es tracta de redissenyar, de fer prototips, de concretar experiències avançades de canvi, d’anar més lluny. La transformació no és evolutiva o incremental. La transformació és disruptiva. Transformar té normalment més risc a curt termini, però el fet de requerir una planificació a mig i llarg termini assegura millor que arribem on volem d’aquí  a uns anys. Per transformar, cal definir una estratègia i un procés, cosa que significa posar-hi més energia, prendre decisions i identificar el talent intern i extern per fer-ho. Implica, finalment, un canvi cultural i organitzatiu, estructural, basat en una coalició pel canvi que garanteixi la realització d’actuacions que treuen de la zona de confort. I, tot plegat exigeix una forta dosi de lideratge, de convicció, d’apoderament i de comunicació…

Però, sobretot, la transformació interpel·la a la persona, mira cap endins, connecta amb la vocació per revitalitzar-la, convida a un canvi de mirada. Transformar connecta amb el SER.

En un procés de transformació, hi caben, en forma de prototips i experiències, moltes innovacions específiques que difícilment es poden concretar o consolidar amb el plantejament de les accions a curt termini, perquè normalment el sistema les limita o les impedeix. Però, en tot cas, la seva complexitat superior requereix d’una metodologia que ens ajudi a portar-la a terme i que atengui tots els elements que ha de considerar.

L’acumulació d’innovacions més o menys ordenada o caòtica no ens portarà mai a una transformació profunda. Més aviat, en fer-se de forma simultània a l’activitat que ja fem normalment (que és molta), ens pot portar a un cert estrès organitzatiu que, a mig termini, pot facilitar tornar on érem abans de començar.

La transformació ens pot donar una diferenciació molt important d’altres projectes educatius i un avantatge competitiu suplementari. D’altra banda, cal tenir en compte que tot, al nostre voltant, s’està transformant… i a una gran velocitat.

Així doncs, ara és més necessari que mai fer-se la pregunta inicial: innovem per adaptar o innovem per transformar?

HundrED, una iniciativa finesa per transformar l’educació al món

Un líder inspirador del món de l’educació i un aniversari per celebrar al seu estimat país. Aquests han estat els dos ingredients inicials de la iniciativahundrED. El líder Saku Tuominen i el país Finlàndia, en el centè aniversari de la seva independència. I d’aquí ve el número cent, incorporat al nom i en l’acció que promouen.

La missió de hundrED és buscar i compartir les millors i més inspiradores innovacions de l’educació primària i secundària. La idea és que el món de l’educació està ple d’innovacions. Desafortunadament, poques vegades aconsegueixen disseminar-se pel món. La proposta és ajudar les escoles a canviar buscant i compartint innovacions inspiradores en el que ells anomenen K12.

La iniciativa neix l’any 2016, moment en què busquen i comparteixen les 100 millors innovacions educatives de Finlàndia. El 2017, traslladen el repte al món, i d’entre més de mil innovacions presentades i detectades de 41 països del món, seleccionen les 100 més inspiradores i que més bé poden ajudar a transformar l’educació al món. El seu objectiu final és ser els principals experts mundials en innovacions educatives K12 per al 2020.

La meva presentació del Horitzó 2020 – Reimagine Education i com a membre del Advisory Board de HundrED. Foto: HundrED

 

Les innovacions es van identificar mitjançant investigacions, esdeveniments i recomanacions, i tots els projectes es van avaluar segons la seva capacitat d’innovació, impacte i aplicació Es van considerar les innovacions de tots els continents i es van cobrir diversos temes, des de petites pràctiques dirigides per líders docents fins a ambicioses iniciatives sense finalitats de lucre, productes d’educació viral i models únics de canvi per a tota l’escola.

I, amb la idea de transformar l’educació i amb l’any 2020 de fons, ens trobem en el camí. Primer vaig proposar Horizon 2020 – Reimagine Education com una de les millors innovacions del món, i quan ens vam conèixer, Saku em va oferir d’incorporar-me a la Junta consultiva del projecte. Així, a més de ser seleccionat entre les cent propostes més inspiradores d’aquest any, vaig poder conèixer moltes de les idees i participar en la seva selecció.

La proposta Horizon 2020 – Reimagine Education es basa en la reeixida experiència del projecte Horitzó 2020, de Jesuïtes Educació, i presenta una metodologia de transformació educativa per reimaginar l’educació que pot ajudar a canviar escoles i xarxes d’escoles d’arreu del món. Fins ara, més de 500 persones i institucions han visitat la pàgina que explica la innovació.

Finalment, durant la primera setmana d’octubre vaig poder participar a Hèlsinki en la Innovation Summit, on es van presentar les 100 millors innovacions del món de l’educació d’aquest any i on, a més d’intervenir en nom de la Junta consultiva, vaig poder coincidir i conèixer molts dels innovadors dels cinc continents.

Tots els coneixements i les 100 millors pràctiques estan documentats, ben explicats i compartits amb el món de manera gratuïta. Aquí hi ha 100 formes de transformar l’educació a escala mundial. Gràcies, Saku, per la iniciativa i per aquest regal de Finlàndia al món.

Participants del HundrED Innovation Summit 2017. Foto: HundrED