Canvi de fase… és hora de centrar-nos en la transformació profunda de l’educació

/0 Comments/in /by

Fa anys que vam començar a reaccionar davant un entorn que cada vegada es mou més de pressa. Hem llegit llibres, assistit a conferències, fet innombrables cursos de formació… hem dedicat moltes hores a llargues reunions de l’equip de direcció o de l’equip impulsor de la innovació, ho hem comentat a moltes reunions de professorat… hem implementat una gran quantitat d’iniciatives a la nostra escola o universitat… tenim responsable d’innovació educativa… hem invertit en tecnologia i també  potser en mobiliari o a canviar espais físics… I, no obstant, tenim la sensació que no ens acabem d’enlairar, que això no és el que volem… que ens falta molt per arribar a un punt d’inflexió i de canvi…

Fins i tot estem físicament i psicològicament cansats, estressats… amb un punt de saturació… si això dura gaire, ¿podrem suportar-ho? I, sobretot, ¿és aquest el camí que ens durà on volem arribar? ¿Podria ser molt enrenou perquè finalment no canviï res important i de fons?

Ens van dir que vivíem en un entorn VUCA (Volatility, Uncertainty, Complexity and Ambiguity) i que hi havíem de reaccionar. Però, ¿i si això no ha fet més que començar? El professor Yuval Noah Harari, al seu últim llibre 21 lliçons per al segle xxi, ens explica que entrem de ple en un entorn UTRU (Unprecedented Transformation and Radical Uncertainties) que podríem traduir com que ja ens hem situat en un món que va cap a Transformacions sense Precedents i Radicalment Incertes (TPRI, en català). Tenim un nou entorn, diferent, disruptiu, que ens du cap a un futur incert però molt diferent… Com diu l’amic i company Lluís Tarín: «El futur no és el que vindrà, ja té lloc ara mateix i podem aprendre’n.»

Aconsello llegir el llibre que cito (en especial el breu capítol 19, en el qual reflexiona sobre educació), així com les dues anteriors obres de l’autor (Homo Sapiens i Homo Deus). Això no obstant, no tinc suficient espai en aquest post per explicar les raons i la profunditat del canvi que ens planteja i que, amb tota seguretat, viurem. Em semblen especialment rellevants els avenços en biotecnologia, en infotecnologia, en la intel·ligència artificial basada en algoritmes que aprenen per ells mateixos i que són capaços d’analitzar quantitats astronòmiques de dades en temps real, en un món globalitzat i ple d’oportunitats i de reptes (o de perills, segons com un ho vegi) amb unes fronteres cada vegada menys clares entre el món físic i el món virtual…

Aquests canvis profunds que, en part, ja estem veient, es revelaran sobretot els cinc o deu anys vinents i afectaran de ple la forma com pensem, vivim, treballen i ens relacionem. I, naturalment, afectaran del tot l’educació.

Si passem de veure el nostre món amb una mirada en mode VUCA a veure’l amb una mirada en mode UTRU, i si ens convencem que l’educació serà, sense cap mena de dubte, el sector de la nostra societat que més canviarà els pròxims anys, coincidirem en què no podrem seguir repetint o incrementant el que hem fet fins ara a la nostra escola o a la universitat per millorar l’educació. Serà insostenible i, a més, probablement, no ens portarà on somiem arribar… Podem fer un símil tecnològic per explicar-ho més bé: no ens trobem davant d’una qüestió de més aplicacions (innovacions pedagògiques) i més bones, ni tan sols davant la necessitat de noves adaptacions i actualitzacions (e-learning, TIC…).

És una qüestió d’un nou sistema operatiu OS. Un nou paradigma de l’educació.

Aquest mes d’agost he sigut avi per primera vegada. És una experiència vital molt grata. D’aquí a uns quants anys, la meva néta anirà a l’escola i, si així ho decideix, probablement sortirà de la universitat més enllà del 2040 (si és que la universitat continua existint de forma semblant a l’actual) i farà 30 anys prop del 2050. ¿Com serà el món en què viurà i desenvoluparà el seu projecte vital?

És evident que no ho sap ningú, però intuïm que la simple transmissió de coneixements o fins i tot l’ensenyament basat en l’experiència de competències amb una tutoria fonamentalment grupal, no seran suficients per ajudar-la. Necessitarem que ella i els seus companys de promoció es coneguin profundament, sàpiguen com aprendre i, per tant, s’acostumin a fer-ho de manera permanent, sàpiguen i interioritzin quines intel·ligències tenen i expressen amb força i què poden aportar a aquest món…

Necessitem que siguin persones equilibrades, creatives, amb iniciativa, compromeses, competents, acostumades a centrar-se en problemes complexos i interdisciplinars i a resoldre’ls de forma col·laborativa…

Que incorporin i normalitzin que el canvi serà l’única cosa permanent a la seva vida… que la reinvenció contínua serà el seu hàbitat. Que es facin una idea pròpia de com és el món i de què volen fer-ne. I que siguin lliure, per tant, de dirigir el seu propi projecte vital.

És per aquest motiu que hem de canviar de fase i passar de la innovació activista i pensada d’un curs rere un altre (atenció, que segurament fins ara ens ha anat bé fer-ho així, i a més hem après moltes coses) a la transformació profunda de l’educació (canvi de paradigma), en un procés que durarà uns quants anys i per al qual cal tenir una mirada a mitjà i llarg termini. Un canvi de fase que hem de començar al més aviat possible. Ens hem d’aturar, de visualitzar i establir un punt d’arribada. ¿On volem que estigui la nostra escola o facultat d’aquí a cinc anys? ¿Amb quina cultura interna, amb quina organització, amb quins rols i amb quins espais? ¿Quines metodologies i mecanismes didàctics disruptius posarem en marxa? ¿Com establim un relat de canvi i ens preparem una sòlida coalició per afrontar aquest canvi molt més profund del que hem fet fins ara?

I, el més important de tot, ¿quin tipus d’alumnes, de persones, volem educar i oferir, per tant, a aquest món tan canviant?

Aquests últims mesos, molts centres s’han adreçat a l’equip de Reimagine Education Lab amb la sensació que descrivia en començar aquest post… estan desorientats, cansats, perduts en la immediatesa, i ens han demanat ajuda per enfocar aquesta nova fase de transformació profunda de la qual parlem.

I ho estem fent, estem construint junts, basant-nos en la nostra metodologia del procés de transformació que denominem RIEDUSIS, camins diferents i flexibles (segons la situació de cada centre o xarxa de centres) per poder començar una altra fase.

Una fase més profunda, més coincident amb els ecosistemes educatius que volem desenvolupar perquè els alumnes puguin créixer i continuar el seu projecte vital d’acord amb els temps que viuran. I això és el que fem, amb força i il·lusió… i no ho podem retardar més.

¿Què et sembla?

Tendències internacionals emergents per a la transformació de l’educació superior (part 2)

/0 Comments/in /by

Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parte: aquí pots llegir la primera, i aquesta és la segona:

En totes les iniciatives de canvi i d’innovació que es porten a terme en aquests moments en tots els nivells de l’educació, podem observar la majoria de les deu tendències que he descrit breument. Encara que no les anomenem amb el mateix nom o que cada institució les bategi amb algun nom tècnic o específic vinculat al seu model de persona/professional o a les seves opcions metodològiques i educatives.

I, certament, no hi ha un sol model que s’ha de replicar, perquè tots els contextos són diferents, com també són diferents les maneres d’entendre l’educació per part de cada institució, i diferents són les tradicions i contextos. Sí que és imprescindible, però, sortir de la zona de confort en què s’han instal·lat moltes universitats i començar a transitar pel camí de la transformació profunda de l’educació, buscant i construint el propi model de canvi i projectant-lo cap al futur.

 

I això és el que hem estat fent conjuntament a Mondragón Unibertsitatea. I amb aquest objectiu, la universitat i Reimagine Education Lab hem firmat un acord marc de col·laboració per transformar el procés d’ensenyament i aprenentatge de l’oferta educativa de MU. Partim dels eixos del projecte Mendeberri 2025 i de tota l’experiència i capacitat de la universitat, i basant-nos en la metodologia RIEDUSIS centrada en el perfil de persona-professional, avancem en un disseny nou i profund dels graus i màsters.

 

La metodologia de procés de canvi RIEDUSIS és un sistema, original i contrastat, d’acompanyament en el camí de transformació d’una institució educativa, desenvolupat per l’equip de Reimagine Education Lab. El podem resumir en l’esquema següent:

En aquet sentit, el repte fonamental és “Recentrar el procés de formació en la persona” reequilibrant el balanç entre els àmbits personal i professional per impactar en un tipus de persona diferent. Per això, és molt important el canvi de mirada i de marc mental dels directius i professors de la universitat, i el desenvolupament del perfil del graduat desglossat en impactes com a element tractor del canvi.

El nostre és un acord de treball conjunt, basat en la unió de coneixements i d’experiències per transformar la universitat en un procés que ha de permetre diferents ritmes de les facultats i graus o màsters, per ser líders de la transformació i del canvi universitari en el món. Aquesta és la nostra visió i ambició.

Perquè és molt important entendre que estem parlant d’un “procés” de transformació educatiu. És a dir, no tan sols parlem d’innovar o de fer canvis a les aules… naturalment que els farem, però la nostra intenció, el nostre projecte, el nostre somni és un canvi sistèmic. I, per tant, un canvi de mirada, cultural, organitzatiu, d’espai físic. És tota la universitat la que entra en un procés de canvi profund. I perquè això passi, la universitat no pot estar sola. S’ha d’aliar.

En aquest sentit, no hem d’oblidar que la universitat (i en aquest cas, una universitat en forma de cooperatives!) són les persones. Persones que duen a terme moltes activitats amb altres persones i per a altres persones que s’estan formant o educant. I, si bé és cert que sovint parlem de la universitat com a institució, encara és més cert, i això de vegades s’oblida, que aquesta institució està formada per persones. I només la persona, cada una d’elles, pot decidir fer un canvi educatiu. I només si ho decideix al seu interior, si ho decideix lliurement, si somia i s’arrisca a fer el salt, el canvi pot entrar en el terreny institucional.

I precisament en l’interior de les persones, i sobretot, en l’interior dels directius educatius, resideix la principal força i també la limitació més important per fer el canvi. La força per a la transformació es troba en la connexió entre la vocació i la mirada dirigida a la persona i al futur. La limitació radica en els marcs mentals desajustats pel que fa al moment que vivim i al futur que endevinem. I sovint, aquests marcs desajustats s’expressen en forma de desconcert, de conservadorisme, de perfeccionisme, de por o d’hiperactivisme.

 

L’educació superior s’ha de reimaginar. I és una eina tan poderosa i important que no la podem deixar en mans de la inèrcia o de la mera activitat per l’activitat. Tampoc no podem esperar que una nova llei, norma, memòria o agència la transformi. L’educació superior s’ha de transformar amb la participació de tota la comunitat educativa. Per decidir on volem estar d’aquí a quatre o cinc anys. I en això estem treballant.

 

Tendències internacionals emergents per a la transformació de l’educació superior (part 1)

/0 Comments/in /by

Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parts: aquesta és la primera, i aquí pots llegir la segona.

 

El món està en plena transformació en tots els camps i àmbits. Estem travessant, i els anys vinents travessarem, un profund llindar de canvi. Això requereix que les persones, els futurs professionals, també travessin aquest llindar i es preparin d’una manera diferent. Tant a l’escola (15 anys), com a la universitat (entre 4 i 6 anys més). Per aquesta raó, la universitat també ha de travessar un llindar de canvi profund que replantegi a fons la manera d’ensenyar i d’aprendre, i que arribi a transformar la cultura interna, els rols, l’organització i l’espai físic de la institució d’educació superior. I naturalment, també les seves funcions d’investigació, transferència i difusió.

Afortunadament, avui dia la societat viu una veritable primavera educativa, tant a l’escola com a la universitat, vinculada a la innovació i al canvi. Efectivament, davant la profunda percepció de crisi que experimenten la majoria dels sistemes educatius de tots els països i davant del poc avenç de les innovacions i canvis en les mateixes universitats, són centenars les escoles, xarxes d’escoles, institucions, projectes i universitats en què també sovint hi ha involucrats els governs, que exploren i fan realitat metodologies innovadores i noves experiències formatives en institucions, amb freqüència, centenàries.

D’aquesta manera, apareix un renovat interès en l’educació com a motor i eina bàsica per millorar la humanitat. I ja és a l’agenda mundial tot el que té a veure amb la innovació i la transformació del procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Avui dia, es parla més que mai de l’educació i del seu sentit. Avui dia, és més necessari que mai transformar el procés d’ensenyar i d’aprendre a les universitats.

Per la meva experiència en la fundació, creació i direcció de la Universitat Oberta de Catalunya, pel disseny i la posada en marxa durant vuit anys del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes de Catalunya, i per la meva responsabilitat actual com a director de l’equip de Reimagine Education Lab, he viatjat a més de vint països on he entrat en contacte amb centenars d’equips directius i de professors d’escoles i universitats que reaccionen davant la crisi de l’educació i avancen en la innovació educativa.

Pel que fa a aquest enriquidor contacte i als intercanvis d’experiències i coneixements duts a terme, he pogut constatar un conjunt de tendències internacionals que concreten la profunda transformació de l’educació que ja està tenint lloc. Aquestes tendències no són fruit només de la investigació i del debat. Són fonamentalment producte de l’intercanvi d’experiències i de l’observació de la realitat, dels somnis d’equips que no esperen normes, memòries o criteris d’agències per canviar, i que consideren que cap obstacle és prou gran per bloquejar-los el camí dirigit a trobar una manera diferent de formar.

Repassarem, d’una en una, les deu tendències internacionals emergents de la transformació educativa que he identificat i observat:

 

  • Un estudiant que s’ubica al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge n’és el protagonista, i aprèn fent

En el sistema tradicional que tractem de transformar, el centre està ocupat pel professor, els continguts del currículum que s’aspira a transmetre i la visió tradicional de la professió a la qual dóna accés la titulació. Tot això s’ha de descentrar per aconseguir posar al centre l’alumne, el seu desenvolupament, els seus interessos. Perquè sigui ell el que, de manera activa, mitjançant la feina individual i en equip, vagi aprenent i desenvolupant-se mitjançant un plantejament significatiu basat en l’experiència. Que el mateix alumne imagini, descobreixi i desenvolupi la seva visió personal de la vida i de la professió que somia fer. Aquest camí ens ha de permetre plantejar-nos una personalització, una diversitat i una inclusió més grans, i allunyar-nos de “plans d’estudi” preestablerts i inamovibles.

 

  • Un professor que canvia de rol i que, més enllà de seguir transmetent coneixements, passa d’estar centrat en la seva matèria o contingut a estar també centrat en el desenvolupament humà i personal de l’alumne

Efectivament, un professor que deixa d’estar al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge i centrat en la seva matèria o focus curricular de forma individual i molt solitària, i que transforma el seu rol de presentador i transmissor oral del coneixement per esdevenir un professional obert, flexible i amb visió de futur, centrat en el desenvolupament i el creixement personal i professional de l’alumne mitjançant una acció en equip i interdisciplinar amb altres professors. Així, doncs, per mitjà del disseny de projectes i d’entorns de treball, i de la dinamització d’activitats dins i fora de la universitat, però sempre a prop dels estudiants, el professor impulsa, interpel·la, guia i orienta els seus treballs individuals i en equip. Es converteix, doncs, en un referent vital i professional per als seus alumnes, als qual desafia, ajuda i orienta perquè trobin el seu propi camí futur.

 

  • Un aprenentatge basat en una comunitat educativa de professors i alumnes, en la relació personal, en la creació de vincles i en el treball cooperatiu

L’aprenentatge amb els altres i en equip és fonamental per conèixer-nos i construir-nos com a persones i com a professionals. I és vital per poder exercir qualsevol professió i desenvolupar-se. Per tant, el sistema de treball col·laboratiu ha d’ocupar una proporció significativa del temps lectiu dels alumnes mitjançant el treball per projectes i la resolució de reptes o problemes complexos, de manera que s’estableixi com a referència bàsica del procés d’ensenyament i d’aprenentatge en la comunitat educativa. En aquesta comunitat, les agrupacions d’estudiants i professors poden variar combinant grups grans, grups naturals o grups petits, però, en qualsevol cas, privilegiant l’aprenentatge entre iguals i el desenvolupament de la iniciativa i la imaginació.

 

  • Un aprenentatge interdisciplinar basat en el plantejament i la resolució de reptes que superen les matèries curriculars i estan connectats amb la vida, la professió, l’entorn i les empreses, i el context significatiu que envolta l’alumne

 El treball interdisciplinar per resoldre problemes i reptes vinculats a la vida real i al context dels estudiants que utilitza, a més, dinàmiques participatives, d’investigació i lúdiques, permet una formació més integral i un aprenentatge més actiu i dinàmic. En aquest sentit, les evidències científiques existents vinculen el treball en equip i la interdisciplinarietat amb la creativitat, la capacitat d’iniciativa, l‘aprendre a aprendre i el treballar amb els altres. Tots ells són aspectes fonamentals de la persona que volem educar, i són bàsics per al futur de l’estudiant i el seu projecte vital i professional. Només els equips integrats, flexibles i desafiants de professors d’àmbits científics i professionals molt diferents, amb alumnes entusiasmats amb la feina que fan i amb els desenvolupaments, poden assegurar un lideratge futur de la universitat i dels seus graduats.

 

  • Una formació amb una mirada i un sentit integrals, dirigida a totes les intel·ligències de l’alumne i orientada a impactar en el conjunt de la persona per ajudar-la a conèixer-se i a construir el seu projecte futur

El procés d’aprenentatge en la universitat és breu si el comparem amb la vida activa futura de l’estudiant i la seva necessitat de formar-se de manera permanent. Per tant, la seva formació s’ha d’enfocar de manera integral, amb una nova mirada al conjunt de la persona i a mitjà i llarg termini, per integrar totes les intel·ligències de l’alumne i així desenvolupar aptituds, competències, coneixements i valors pertinents amb el model de persona/professional que volem formar. En aquest sentit, l’eix fonamental de la nova mirada i el sentit integral de l’educació és la recerca del desenvolupament del projecte vital i professional de l’alumne perquè pugui disposar de les eines fonamentals per convertir-se en un ciutadà i un professional actiu en el seu entorn. Els quatre anys d’un Grau, més els que puguin venir en forma de màster i, fins i tot, de doctorat, han de ser, sobretot, un mitjà per aconseguir formar-se de manera permanent i constant al llarg de la vida. Han de ser un trampolí que fugi del resultisme i del curtterminisme i que tingui l’objectiu que l’estudiant ja no es desvinculi de l’aprenentatge permanent i, per tant, de la universitat.

 

  • Una aposta decidida per la flexibilitat de camins i itineraris formatius que ha de tenir en compte la diversitat (a la universitat!) combinant dins (altres facultats i universitats) i fora (empreses i institucions) amb implicació directa dels estudiants en projectes i experiències reals i significatives

La universitat no pot exhaurir els seus itineraris en ella mateixa i de manera poc flexible i personalitzada. Les barreres mentals i burocràtiques que hem construït en els nostres camins “dirigits i trepitjats” perquè els estudiants hi passin de manera uniforme, s’han de replantejar del tot. La flexibilitat, la interconnexió, el diàleg permanent entre experiències, contrastos i teories, buscant respostes, proposant noves solucions, és el que ha de conformar l’aprenentatge i el creixement de la persona/professional que volem educar. El dins i el fora s’han de diluir, s’han d’interconnectar en una multitud de camins, possibilitats i col·laboracions.

 

  • Una avaluació dels alumnes i del seu progrés totalment transformada i al servei de l’objectiu d’educar i desenvolupar

L’avaluació dels estudiants és un element fonamental que canvia completament la seva dinàmica i l’enfocament. Així, l’avaluació ha d’abandonar la seva dimensió “notarial”, punitiva i de control per enfocar-se de forma holística, qualitativa, formal i informal i contínua, i ha d’estar al servei del desenvolupament de la persona i de l’aprenentatge. D’aquesta manera, passa a ser diagnòstica, formativa i sumativa, i inclou autoavaluació personal, coavaluació de l’equip i heteroavaluació dels professors per tenir un feedback constant i avançar en els processos personals i metacognitius. En conseqüència, més enllà de l’enfocament i de la seva funció, ha de canviar també la forma de comunicar l’avaluació de l’alumne a fi que aquesta última expliqui i comuniqui el nou plantejament i la nova forma d’avaluar i ajudi a avançar.

 

  • Un acompanyament actiu als professors en el seu canvi de rol

Els professors han de tenir un acompanyament actiu per canviar de rol en un procés que vagi més enllà de la formació clàssica conceptual i que també asseguri l’«aprendre fent» i el compartir amb altres docents les seves preocupacions i avenços. Sense una dedicació específica i temporal perquè el professor pugui reflexionar sobre la seva acció docent i transitar individualment i col·lectivament pel camí del canvi de metodologia i de rol, és impossible du a terme i assegurar un canvi educatiu en condicions. Aquesta és, sens dubte, una inversió necessària i un camí imprescindible. El més important en aquest procés de canvi no és aprendre noves tècniques i conceptes (que també s’haurà de fer)… és fonamental ajudar a canviar els prejudicis, els marcs mentals, les mirades, les pors, les inèrcies… i això requereix temps, lideratge i acompanyament.

 

  • Una avaluació efectiva de les iniciatives innovadores i de canvi basada en l’anàlisi, l’observació i la quantificació de l’impacte sobre l’estudiant

Es fa imprescindible avaluar l’impacte sobre els alumnes i sobre el model de persona/professional que s’ha de formar de totes les innovacions educatives que es vagin decidint i implementant. Aquesta avaluació s’ha de plantejar al mateix moment del disseny del canvi que es vol dur a terme, en un avenç decidit cap a una acció docent més fonamentada en dades i en avaluacions científiques, i en la construcció d’una teoria per al canvi que posteriorment permeti contrastar-la i validar-la. En aquest sentit, progressivament es va obrint camí la distinció entre resultat i impacte en l’esdevenir de l’alumne dins l’escola. I l’impacte, que efectivament ha tingut lloc en l’alumne, d’acord amb el model de persona/professional que ens hem proposat formar, s’ha de convertir, segons el mètode científic, en el veritable motor d’avançament i contrast de la transformació de la institució superior.

 

  • Un treball obert i en xarxa entre facultats, universitats i institucions i empreses per construir, de forma cooperativa, el camí de canvi

Transformar un grau de forma aïllada, per gran que sigui, és molt difícil. Els diferents contextos (universitaris i empresarials), el treball compartit i en xarxa, l’observació de les bones pràctiques d’altres i compartir errors i encerts i fer-ho en xarxa, és la millor manera que coneixem d’aprendre col·lectivament. Així, el treball obert, experimental, amb altres ens diferents i diversos es converteix en un gran instrument per avançar en la transformació de les universitats.

 

Segueix llegint l’article: clica aquí per llegir la segona part.

Quatre claus per a la transformació educativa a l’Amèrica Llatina

/0 Comments/in , , /by

Aquest últim mes i mig he tingut l’oportunitat de treballar amb els equips directius i els educadors de diverses xarxes d’escoles a Colòmbia, l’Equador i l’Uruguai. Han estat unes setmanes molt intenses de viatges, visites, trobades, reunions, entrevistes, observacions a l’aula i d’impartir conferències i seminaris.

Poder visitar de prop deu escoles i interaccionar, amb intensitats diferents, amb més de cinc-cents educadors i famílies, enriqueix i transforma. Tots aprenem i avancem en aquest camí del canvi educatiu que compartim. I, compartint la passió per l’educació i la seva necessària transformació, he pogut continuar constatant quines són les quatres principals característiques imprescindibles per assegurar l’èxit del procés i que, d’una manera o d’una altra, han d’estar presents i s’han de potenciar:

  1. El lideratge pràctic i actiu de l’equip directiu que està al capdavant d’un procés integral de canvi. Generar un canvi en educació és un procés sostingut en el temps que requereix una estratègia clara i un lideratge fort, globalitzador i compartit que acompanyi les persones amb decisió i amabilitat, per tirar l’experiència endavant.
  2. Somni i convicció. Somni per visualitzar el canvi que volem fer, que és molt més que la suma de petites innovacions, i convicció que és possible més enllà de la dificultat i la complexitat que comporta.
  3. Superació dels marcs mentals dels equips directius. Els marcs mentals dels directius són normalment el principal fre del canvi. Encara que de vegades ens escudem en altres frens, com les lleis i normes, la falta de recursos o les famílies, la veritat és que de les principals experiències de canvi es conclou que els obstacles que s’han de superar són les creences preestablertes, els encàrrecs inercials o els marcs d’actuació que tenen fixats els directius d’una escola o d’una xarxa d’escoles.
  4. Identificació de la transformació educativa com un procés que requereix temps i que afecta tots els elements de l’escola com a institució. És a dir, si transformar l’educació i l’escola és un procés de canvi personal, col·lectiu, organitzatiu i cultural, no el podrem improvisar ni segurament començar directament fent canvis a l’aula, si bé aquest és l’objectiu final. Haurem de fer servir una metodologia de canvi que permeti una estratègia integral. I la metodologia que hem presentat i utilitzat i que, un cop més, s’ha demostrat que era útil i adequada, és la que hem creat a Reimagine Education Lab i que hem denominat RIEDUSIS (Sistema per Reimaginar l’Educació).

Tot això, tenint molt present que no parlem de copiar cap model o recepta pedagògica existent. Més aviat es tracta de moure’s, de sortir del model clàssic i posar-se en camí per buscar el nostre propi projecte de transformació educativa.

Perquè és molt important entendre que parlem d’un “procés” de transformació educativa. És a dir, no parlen només d’innovar o de fer canvis a les aules… naturalment que els farem, però la nostra intenció, és un canvi sistèmic. I, per tant, un canvi de mirada, cultural, organitzatiu, d’espai físic. És tota l’escola la que entra en un procés de canvi profund. I perquè això passi, la meva experiència m’ha ensenyat que hi han de concórrer els elements citats.

Tot això és el que hem treballat en les visites, trobades i seminaris que he fet, acompanyat dels membres de l’equip de Reimagine Education Lab. I, en tots els casos, el camí del canvi sembla clar i intens. Un gran regal de la vida poder-lo compartir.

Innovem per adaptar o innovem per transformar?

/0 Comments/in /by

Aquesta és una pregunta molt important per a totes les escoles i universitats, sobretot en el moment en què, com a institució, ens qüestionem on volem estar, pel que fa al canvi educatiu, d’aquí a uns quants anys. És a dir, ¿anem acumulant petites innovacions, curs rere curs, que ens ajuden a adaptar millor el model que tenim o enfoquem una transformació a fons d’aquest model? Anem a pams.

Sovint s’afirma que innovar és transformar, però en educació, tenint en compte el marc sistèmic que normalment ens encotilla, això no sempre és cert. I no només depèn de la nostra intenció o voluntat…

Quan parlem d’innovar, normalment estem plantejant millores i retocs dins del model clàssic d’ensenyament i aprenentatge i, per tant, sense un plantejament de canvi profund. És el que s’anomena «millora contínua». Les accions d’innovació són més aviat operatives i amb pocs riscos estructurals o culturals. Sabem el terreny que trepitgem. Copiem, adaptem, rectifiquem, reinterpretem, substituïm, apedacem. Tot i que al principi algunes innovacions poden apuntar alt, precisament per no provocar un canvi més sistèmic o perquè topen amb un sostre de vidre que els impedeix anar més enllà, sovint acaben adaptant-se a les condicions estructurals existents. Com a conseqüència d’això, les innovacions que s’acaben realitzen, afecten un tant per cent marginal de la vida d’aprenentatge de l’alumnat en el centre. A més a més, sovint depenen, finalment, de la bona voluntat del mestre o professorat que ha d’aplicar-les en el seu grup aula.

A més, no requereixen de gaire esforç o energia col·lectiva, ni de grans decisions o lideratge. La formació és el seu instrument fonamental, sense garantir-ne l’aplicació un cop aquesta formació s’ha realitzat. Normalment és una formació, a més, que no interpel·la internament, sinó que mira cap enfora. Tampoc es requereix de grans plans a mig o llarg termini. Més aviat les innovacions es plantegen curs a curs, i tenen molt a veure amb la mateixa evolució del sector educatiu, en què sempre hi ha moviment d’innovació basat en tecnologies o metodologies i productes. Exemples d’això en els darrers anys han estat la incorporació de les TIC, els sistemes de qualitat o millores metodològiques, com la introducció del treball per competències.

Innovar és necessari i és important, però potser no ens porta a un lloc futur desitjat de canvi, i està molt connectat amb el FER.

Quan parlem de transformar, ens referim a canviar profundament el procés d’ensenyar i d’aprendre vigent a l’escola o a la universitat per arribar a un altre de diferent. Es tracta de redissenyar, de fer prototips, de concretar experiències avançades de canvi, d’anar més lluny. La transformació no és evolutiva o incremental. La transformació és disruptiva. Transformar té normalment més risc a curt termini, però el fet de requerir una planificació a mig i llarg termini assegura millor que arribem on volem d’aquí  a uns anys. Per transformar, cal definir una estratègia i un procés, cosa que significa posar-hi més energia, prendre decisions i identificar el talent intern i extern per fer-ho. Implica, finalment, un canvi cultural i organitzatiu, estructural, basat en una coalició pel canvi que garanteixi la realització d’actuacions que treuen de la zona de confort. I, tot plegat exigeix una forta dosi de lideratge, de convicció, d’apoderament i de comunicació…

Però, sobretot, la transformació interpel·la a la persona, mira cap endins, connecta amb la vocació per revitalitzar-la, convida a un canvi de mirada. Transformar connecta amb el SER.

En un procés de transformació, hi caben, en forma de prototips i experiències, moltes innovacions específiques que difícilment es poden concretar o consolidar amb el plantejament de les accions a curt termini, perquè normalment el sistema les limita o les impedeix. Però, en tot cas, la seva complexitat superior requereix d’una metodologia que ens ajudi a portar-la a terme i que atengui tots els elements que ha de considerar.

L’acumulació d’innovacions més o menys ordenada o caòtica no ens portarà mai a una transformació profunda. Més aviat, en fer-se de forma simultània a l’activitat que ja fem normalment (que és molta), ens pot portar a un cert estrès organitzatiu que, a mig termini, pot facilitar tornar on érem abans de començar.

La transformació ens pot donar una diferenciació molt important d’altres projectes educatius i un avantatge competitiu suplementari. D’altra banda, cal tenir en compte que tot, al nostre voltant, s’està transformant… i a una gran velocitat.

Així doncs, ara és més necessari que mai fer-se la pregunta inicial: innovem per adaptar o innovem per transformar?

HundrED, una iniciativa finesa per transformar l’educació al món

/0 Comments/in , , /by

Un líder inspirador del món de l’educació i un aniversari per celebrar al seu estimat país. Aquests han estat els dos ingredients inicials de la iniciativahundrED. El líder Saku Tuominen i el país Finlàndia, en el centè aniversari de la seva independència. I d’aquí ve el número cent, incorporat al nom i en l’acció que promouen.

La missió de hundrED és buscar i compartir les millors i més inspiradores innovacions de l’educació primària i secundària. La idea és que el món de l’educació està ple d’innovacions. Desafortunadament, poques vegades aconsegueixen disseminar-se pel món. La proposta és ajudar les escoles a canviar buscant i compartint innovacions inspiradores en el que ells anomenen K12.

La iniciativa neix l’any 2016, moment en què busquen i comparteixen les 100 millors innovacions educatives de Finlàndia. El 2017, traslladen el repte al món, i d’entre més de mil innovacions presentades i detectades de 41 països del món, seleccionen les 100 més inspiradores i que més bé poden ajudar a transformar l’educació al món. El seu objectiu final és ser els principals experts mundials en innovacions educatives K12 per al 2020.

La meva presentació del Horitzó 2020 – Reimagine Education i com a membre del Advisory Board de HundrED. Foto: HundrED

 

Les innovacions es van identificar mitjançant investigacions, esdeveniments i recomanacions, i tots els projectes es van avaluar segons la seva capacitat d’innovació, impacte i aplicació Es van considerar les innovacions de tots els continents i es van cobrir diversos temes, des de petites pràctiques dirigides per líders docents fins a ambicioses iniciatives sense finalitats de lucre, productes d’educació viral i models únics de canvi per a tota l’escola.

I, amb la idea de transformar l’educació i amb l’any 2020 de fons, ens trobem en el camí. Primer vaig proposar Horizon 2020 – Reimagine Education com una de les millors innovacions del món, i quan ens vam conèixer, Saku em va oferir d’incorporar-me a la Junta consultiva del projecte. Així, a més de ser seleccionat entre les cent propostes més inspiradores d’aquest any, vaig poder conèixer moltes de les idees i participar en la seva selecció.

La proposta Horizon 2020 – Reimagine Education es basa en la reeixida experiència del projecte Horitzó 2020, de Jesuïtes Educació, i presenta una metodologia de transformació educativa per reimaginar l’educació que pot ajudar a canviar escoles i xarxes d’escoles d’arreu del món. Fins ara, més de 500 persones i institucions han visitat la pàgina que explica la innovació.

Finalment, durant la primera setmana d’octubre vaig poder participar a Hèlsinki en la Innovation Summit, on es van presentar les 100 millors innovacions del món de l’educació d’aquest any i on, a més d’intervenir en nom de la Junta consultiva, vaig poder coincidir i conèixer molts dels innovadors dels cinc continents.

Tots els coneixements i les 100 millors pràctiques estan documentats, ben explicats i compartits amb el món de manera gratuïta. Aquí hi ha 100 formes de transformar l’educació a escala mundial. Gràcies, Saku, per la iniciativa i per aquest regal de Finlàndia al món.

Participants del HundrED Innovation Summit 2017. Foto: HundrED

Innovacions de la Universitat de Mondragón

/0 Comments/in /by

Fa unes quantes setmanes vaig visitar algunes facultats i seus de la Universitat de Mondragón. Aquesta universitat és una cooperativa de segon grau integrada per les cooperatives de professors que constitueixen les diverses facultats, i és una de les universitats espanyoles més influents en investigació i innovació. La universitat està integrada per quatre facultats (Politècnica Superior, Humanitats i Ciències de l’Educació, Empresarials i Ciències Gastronòmiques) en nou localitzacions diferents, ofereix 15 graus i prop de 30 màsters i supera els 5.000 estudiants entre grau i postgrau.

Els ensenyaments de grau a Mondragon Unibertsitatea es caracteritzen pel model d’aprenentatge Mendeberri, que està enfocat al desenvolupament de competències tant específiques com transversals, al plurilingüisme i al desenvolupament de valors.

Forma part del grup cooperatiu Mondragón, integrat per 261 companyies (101 cooperatives, 128 filials, 8 fundacions, 13 entitats de cobertura asseguradora i 13 de serveis internacionals) presents als cinc continents, amb més de 100 plantes de producció i oficines corporatives, més de 65.000 treballadors a Espanya, una facturació global de més 12.000 milions d’euros i una cultura de treball i col·laboració molt interessant i remarcable.

Durant l’any 2008, abans d’incorporar-me a Jesuïtes Educació, juntament amb dos altres professionals, vaig assessorar i acompanyar el Pla Estratègic de la universitat. Va ser una experiència molt intensa i vam plantejar conjuntament reptes nous, diferents i innovadors per a aquesta petita però competitiva i audaç universitat basca. I durant els vuit intensos anys de lideratge i de realització de l’Horitzó 2020 em va ser impossible tornar-los a visitar, tot i que continuàvem en contacte i anava veient com avançaven.

I, finalment, en aquesta nova etapa en què compto amb una mica més de temps, han tingut la gentilesa d’invitar-me i he pogut passar uns quants dies visitants algunes facultats i centres en un contacte, reflexió i debat intensos amb diversos membres del seu equip de govern. He visitat:

Als posts següents, explicaré i reflexionaré sobre aquesta interessant visita i els seus aprenentatges… però ja avanço que he sentit un profund orgull en constatar que les bones idees dels bons plans estratègics es poden fer realitat de manera audaç i reeixida quan les persones i la institució aposten per la innovació i el futur.

Foto de la pàgina de Facebook de la Mondragón Unibertsitatea 

Perfil dels alumnes: una proposta del Ministeri d’Educació de Portugal

/0 Comments/in , /by

Fa unes quantes setmanes, en un post anterior, vaig parlar d’un programa pilot que el Ministeri d’Educació de Portugal posarà en marxa el curs vinent. El programa s’anomena Autonomia i Flexibilitat, inclou prop de 200 escoles del país i té per objectiu aconseguir que els alumnes siguin més protagonistes del seu aprenentatge, i que aquest aprenentatge sigui més significatiu i estigui basat en el treball experimental i en les competències.

En aquest marc, en aquell post em referia a la proposta d’establir un perfil nacional comú de l’alumne a la sortida dels 12 anys d’escolaritat obligatòria. Avui vull aprofundir aquest important element i la novetat que representa en el panorama educatiu internacional.

Aquest perfil considera vuit principis educatius, una visió del ciutadà del segle xxi, sis valors i dotze competències clau, té una base humanista i ha estat consensuat amb els principals actors de la comunitat educativa. Es parla de formar persones lliures, responsables, autònomes i conscients de si mateixes i del món que les envolta. Persones capaces d’enfrontar-se al canvi i a la incertesa en un món en ràpida transformació; crítiques, creatives i amb competències per al treball col·laboratiu i amb capacitat de comunicació. Així mateix, aptes per continuar el seu aprenentatge al llarg de la vida com a factor decisiu del seu desenvolupament personal i de la seva intervenció social sostenible.

Tal com planteja el document elaborat, tenir un perfil definit no és un intent uniformitzador. Al contrari, es tracta de tenir un marc comú de referència que potenciï la llibertat, la responsabilitat i la valorització de la persona en el treball dels educadors a les escoles. Davant dels altres i de la diversitat del món, del canvi i de la incertesa, és important crear unes condicions d’equilibri entre el coneixement, la comprensió, la creativitat i el sentit crític. Es tracta de formar persones autònomes i responsables i ciutadans actius. I per a això, els coneixements, encara que necessaris, no són suficients.

És important dir-ho ben alt i ben clar. Avui, a tots els països, els coneixements, estructurats en currículums oficials excessivament extensos, dominen el procés d’ensenyament i d’aprenentatge i dicten, com un dictador de la comunitat educativa, gairebé tots els minuts i els actes educatius. Basant-se en aquests coneixements es programa i es planifica, amb aquesta base es fa la classe i també s’examina i s’avalua. I encara que el currículum tingui una estructura competencial, encara que se separin les competències específiques de les transversals, i segons una distinció que prové del món anglosaxó, es distingeixi entre competències hard i competències soft, continuem parlant de currículum i de competències. No del model de persona a educar.

¿I on queda el model de persona que volem educar? La major part de vegades queda en un document de referència, dins del projecte educatiu, que no arriba a fer-se present dins de l’aula. Sovint és un brindis al sol. O, el màxim a què podem aspirar, en paraules d’algun directiu, és al fet que hi hagi una pluja fina que impregni l’escola … i ja sabem que últimament la pluja és escassa.

Per això em sembla tan important que un ministeri, mitjançant un treball de consens, i abans de posar en marxa un programa pilot, posi sobre la taula un perfil de l’alumne que volem educar amb la clara intenció de “reequilibrar” l’excessiu pes del currículum en el procés d’aprenentatge i donar més importància a l’educació de la persona.

De fet, en la meva opinió, transformar l’educació ha de significar, fonamentalment, capgirar (flipped school) el procés d’aprenentatge que, en lloc d’estar centrat en la transmissió de coneixements, s’ha de centrar en l’educació de la persona basant-se en un perfil de l’alumne consensuat amb la comunitat educativa. I basant-se en aquest perfil de l’alumne i en els recursos disponibles, s’ha de programar i planificar un conjunt d’activitats amb les quals s’han d’aconseguir uns resultats en termes personals i acadèmics a fi d’impactar de forma clara en els alumnes per aconseguir el model de persona que volem educar. I en aquest context, els continguts estructurats en un currículum (si és possible basat en competències) són un mitjà i no un fi en ells mateixos.

I per aconseguir-ho necessitarem una metodologia de disseny i planificació educativa, específica i diferent de la que tenim ara. Però aquesta qüestió l’explicaré en un altre post.

Tant de bo que altres governs segueixin l’exemple del Ministeri d’Educació de Portugal i decideixin crear, de forma consensuada i participativa, uns perfils de l’alumne que volem educar com a forma de “reequilibrar” el pes excessiu del currículum. No té cap sentit dedicar tota la nostra energia a transmetre uns coneixements que no seran claus per a l’alumne i oblidar els elements essencials que conformen la persona i que li seran imprescindibles per ser ciutadans d’aquest segle.

Autonomia i Flexibilitat, programa pilot d’innovació educativa del Ministeri d’Educación de Portugal

/0 Comments/in , /by

El 2 de maig últim vaig fer una conferència inspiradora sobre canvi educatiu davant de gairebé 600 directius d’escoles de Coïmbra (Portugal), en el marc de la presentació, per part del Ministeri d’Educació d’aquest país, del nou programa pilot d’innovació i canvi, denominat Autonomia y Flexibilitat.

El mateix Secretari d’Estat d’Educació, Joâo Costa, en un ambient expectant, va presentar els principis i elements Essentials de la proposta, que em semblen molt interessants i innovadors. També es van presentar diverses experiències innovadores avançades d’uns quants centres i al final de l’acte va tenir lloc un ampli torn de preguntes i intervencions en un entorn de consens i avanç.

Els principals problemes identificats per la comunitat educativa al llarg d’aquests dos últims anys han estat: extensió excessiva dels programes curriculars, escassa autonomia dels centres escolars públics, poca horitzontalitat i transversalitat curricular i poca diversificació de la dimensió avaluativa.

Per això, el Ministeri d’Educació, amb la participació de la comunitat educativa, s’ha plantejat, abans a posar en marxa el programa pilot, disposar dels instruments següents:

  • establir un perfil nacional comú de l’alumne després dels 12 anys d’escolaritat obligatòria. Aquest perfil considera vuit principis educatius, una visió del ciutadà del segle xxi, sis valors i dotze competències clau.
  • definir els aprenentatges bàsics dels alumnes i identificar, a partir dels documents curriculars, tots els coneixements i competències que l’alumne ha d’adquirir i desenvolupar cada any d’escolaritat.
  • proposar un model de flexibilització pedagògica per aconseguir la integració del perfil de l’alumne i els aprenentatges bàsics mitjançant la transdisciplinarietat i l’exploració de les àrees temàtiques i dels projectes.

Amb aquests instruments innovadors com a marc, neix el programa pilot d’innovació i canvi educatiu anomenat Autonomia i Flexibilitat que se centra en:

  • dotar les escoles que participen d’una autonomia efectiva per decidir fins al 25% de la càrrega horària setmanal de l’alumne per cada curs acadèmic
  • amb aquesta autònoma, posar en marxa una flexibilitat curricular real com a instrument per explorar formes pedagògiques diferents (treball per projectes de naturalesa interdisciplinari), una organització de temps i d’espais diferents i una estructuració alternativa dels docents en equips integrats

Tot això per arribar a aconseguir que els alumnes siguin més protagonistes dels seus aprenentatges, que aquest aprenentatge sigui més significatiu i que se centri en els anomenats aprenentatges bàsics i que el desenvolupament del treball experimental i les competències (amb èmfasi especial en la comunicació i participació) estigui  més present en el procés educatiu.

De les 811 agrupacions escolars de gestió del país (les agrupacions escolars són una manera interessant de relacionar les escoles entre si i de crear xarxa), 197 tenen intenció de participar el curs vinent en aquest interessant programa d’innovació i de canvi.

El món educatiu es mou, d’això, no n’hi ha dubte. I encara que els canvis hagin de venir de sota i s’hagin de fer amb la participació efectiva de la comunitat educativa, li pertoca a l’administració educativa crear les condicions i els marcs generals que facilitin, impulsin i animin aquest canvi. I aquesta iniciativa del Ministeri d’Educació de Portugal és molt bona en aquest sentit.

Un interessant servei de suport a les escoles per a la millora de l’educació

/0 Comments/in , /by

Fa unes quantes setmanes vaig tenir l’oportunitat de fer una conferència a la facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat Catòlica de Portugal que té la seu a Porto.

No coneixia aquesta universitat ni aquesta facultat, però més enllà dels graus i màsters que ofereixen, entre els quals destaco pel seu interès específic, el postgrau en avaluació d’escoles i projectes de millora, em va sorprendre gratament la relació capil·lar amb les escoles i institucions educatives del seu entorn. I això, no solament es va expressar el dia de la meva conferencia en una sala plena de mestres i professors àvids de conèixer experiències i propostes de canvi profund, element ja per si sol interessant sinó, sobretot, per l’existència del SAME, Serviço de Apoio à Melhoria da Educaçâo.

El SAME és una estructura de la facultat, creada l’any 2008, que té per objecte proporcionar assessorament científic i pedagògic a les escoles i grups educatius en els camps de l’organització, la pedagogia, l’avaluació i la formació, amb la finalitat de millorar les condicions dels processos i resultats educatius, tant acadèmics com socials i personals, dels alumnes. Aquest servei també du a terme estudis de diagnòstic i avaluació educativa.

La missió del SAME és la de capacitar les escoles i els grups per dur a terme pràctiques educatives més coherents i sustentades, i per a la concepció, realització i avaluació de pràctiques innovadores i de millora en l’àmbit organitzatiu i pedagògic. Al mateix temps, es pretén produir un nou coneixement resultant de l’articulació de la teoria amb la pràctica i la realitat.

El SAME s’organitza en equips flexibles i reconfigurables segons els projectes, i aquests equips poden estar integrats per docents de la facultat, doctorands i professors i investigadors convidats.

La reflexió i metareflexió sobre les pràctiques educatives dels equips docents i l’avaluació dels resultats que obtenen, l’impuls de la revisió i la gestió integrada dels currículums prepara la creació d’àrees interdisciplinars als centres, l’agrupació flexible dels alumnes i els professors en equips de treball integrats que van més enllà de la monodocència, la implementació de dinàmiques educatives més actives a l’aula, són uns quants exemples de les bones pràctiques i realitzacions del SAME a les escoles.

Conèixer i tenir una experiència directa i propera d’un nou tipus de relació entre les escoles i els centres educatius i la universitat ha estat molt interessant i desafiador. és evident que totes dues institucions, estructures, processos i resultats guanyen molt si treballen juntes, i que es genera un coneixement integrat nou i fecund. Tant de bo que altres facultats d’educació avancin per aquest camí i intensifiquin la relació i el servei amb les escoles del seu entorn.