Reptes de l’educació davant l’emergència climàtica

El 24 d’octubre se celebra el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic: és un dia per prendre consciència d’aquest fenomen que afecta tot el planeta (tot i que de manera desigual), comprendre’n les causes i conseqüències i, sobretot, passar a l’acció també des de l’educació, quins són els reptes de l’educació davant l’emergència climàtica?

Per canvi climàtic entenem el procés de canvi de la climatologia i la temperatura general de la Terra com a resultat de l’acció humana, especialment per l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquests gasos, els generem principalment amb la crema de combustibles fòssils, l’ús del sòl, l’ús de l’energia i les activitats industrials (incloent-hi l’agricultura i la ramaderia industrials). Més enllà d’aquestes causes materials, hi ha uns puntals intangibles que sustenten aquestes pràctiques. Alguns poden ser el sistema capitalista, la visió mecanicista de la natura o la cultura de l’explotació i dominació de recursos i persones.

És un fenomen que, per tant, a més d’incloure l’àmbit mediambiental i de la salut pública, s’estén també a l’àmbit social i dels drets humans, ja que afecta especialment les generacions futures i incideix de manera més intensa en les regions del planeta on hi ha més concentració de pobresa. També es fa més present a les poblacions més vulnerables, cosa que posa de manifest les desigualtats de classe, gènere, sexualitat, racisme i colonialisme.

Reptes de l’educació davant l’emergència climàtica

Què s’està fent davant de l’emergència climàtica?

Des de fa dècades, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) exposa la gravetat de les conseqüències del canvi climàtic tant per a la humanitat com per a tots els éssers vius del planeta, i insta a prendre mesures urgents en els àmbits governamental, empresarial i ciutadà, i també, molt especialment, en l’àmbit educatiu.

L’educació és, al nostre parer, un àmbit des del qual podem fer un treball molt important. Aquest treball relacionat amb el canvi climàtic, el veiem molt vinculat al procés de transformació de l’educació que plantegem des d’aquest blog i, aquesta setmana, ens sembla clau centrar-nos-hi i parlar-ne.

Una de les accions que sovint es plantegen per relacionar el canvi climàtic i la transformació educativa es basa en l’oportunitat que ens aporta l’enfocament globalitzador dels continguts educatius. Efectivament, si a les nostres opcions de continguts dins del model educatiu hem optat per l’enfocament globalitzador, trobem als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) una manera diferent d’enfocar el problema i de treballar-lo amb els nostres alumnes. L’aposta per la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat ens ajuda a comprendre i interpretar la realitat des d’una altra perspectiva, i ens prepara per comprometre’ns d’una altra manera. Aquest ens sembla ja un camí indefugible que qualsevol projecte educatiu ha d’entomar i, especialment, qualsevol projecte educatiu d’innovació i canvi.

Retos de la educación ante la emergencia climática

Quins són els reptes de l’educació davant l’emergència climàtica?

Segurament, cal anar més enllà, ja que amb la millora de l’eficiència energètica i tecnològica que podem aconseguir en els propers anys, no en tindrem prou. Ens cal un canvi d’estil de vida col·lectiu que se sustenti en una relació diferent amb la natura. Tenim moltes maneres d’aproximar-nos a aquesta relació diferent amb la natura que proposem, però un possible camí, encara poc explorat, el tenim en la definició del perfil humà de sortida del nostre alumnat. Ens podem plantejar que, més enllà de la perspectiva mecanicista i materialista del món i la natura i de la visió que aporten les ciències naturals i l’estudi del medi, podríem incloure en aquest perfil i en els nostres objectius educatius aconseguir un vincle més proper, natural i diferent dels alumnes amb la natura.

Es tractaria d’anar més enllà dels necessaris coneixements més acadèmics per cultivar i nodrir un vincle més profund amb la natura en tota la comunitat educativa: el professorat, l’alumnat, les famílies i la ciutadania. Un vincle emocional i íntim que seria la base d’una relació personal sana, equilibrada i harmoniosa entre el planeta, amb la Mare Terra, i tots els seus habitants.

I, si el repte és cultivar una relació i un vincle diferents amb la natura que ens acompanyin cap a uns comportaments diferents com a societat, ho haurem de fer amb maneres diferents de les que hem utilitzat fins ara. Tenim diversos camins… Un podria ser, senzillament, com a docents i membres d’equips directius d’institucions educatives, passar més estones a la natura per cercar-hi un vincle diferent: des d’un parc urbà a un bosc, una muntanya, una platja o un prat. I convertir-ho en un hàbit quotidià en el qual reservem uns minuts per, simplement, passejar per la natura i observar-la en silenci, amb els sentits del cos i del cor ben oberts. Una altra via podria ser fer entrar la natura a l’escola i donar-li un lloc específic a l’espai i la vida del centre… Hi ha tantes oportunitats i possibilitats de fer-ho a més del pati i l’hort… Segurament ens cal replantejar inèrcies, costums i mirades.

Son propostes senzilles, però que inicien el camí d’establir un vincle profund amb la Terra integrat en el tipus de persona que volem educar. En parlem?

Noves mirades i tendències educatives de la postpandèmia

Ja fa temps que afirmo que hi haurà un abans i un després de la crisi de la COVID-19 a l’àmbit educatiu. Però no ens confonguem, ja som en aquest “després” i, per tant, parlar de tendències educatives de la postpandèmia ja és parlar en present, no en futur.

L’impacte que ha suposat la pandèmia ha provocat que les persones, les institucions educatives i la societat en general hagin hagut de replantejar-se la vida i, sobretot, la seva mirada envers el món.

El que sí que és cert és que, abans que la COVID-19 arribés a les nostres vides, l’educació ja estava en crisi: ja estava “obsoleta” pel que fa als elements bàsics del procés d’ensenyar i aprendre, perquè la inèrcia de les mateixes institucions no els permetia sortir i obrir-se a noves possibilitats.

Les vivències i els aprenentatges (tecnològics i de relació i vincle) han fet evolucionar molts equips directius i institucions educatives, que han aprofitat la sortida de la crisi pandèmica per impulsar projectes de transformació educativa.

Molts dels canvis que s’estan introduint passen per definir un perfil educatiu de sortida de l’alumnat basat en els trets i les competències que es volen aconseguir i, a partir d’aquí, estructurar un nou model educatiu. Aquest nou model educatiu haurà de posar l’alumnat al centre utilitzant la tecnologia disponible i haurà d’implementar a l’aula i al centre aquests canvis per continuar avançant.

tendències educatives de la postpandèmia

Quines tendències educatives de la postpandèmia han vingut per quedar-se?

L’informe Innovating Pedagogy 2022, que han publicat l’Open University i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recull les 10 tendències pedagògiques postpandèmia de les quals ens farem més ressò.

Vull pensar que, més que pedagogies (que és una paraula molt sonora), es volen referir a experiències o tendències educatives que s’han anat desenvolupant els darrers anys i que, amb la crisi de la COVID-19, han servit de font d’inspiració perquè nombroses institucions educatives s’atreveixin a emprendre accions per aconseguir innovació i canvi.

Algunes són tan necessàries com la pedagogia de l’autonomia. És fonamental que l’alumnat agafi les regnes del seu aprenentatge, i es converteixi així en el protagonista autònom del seu propi projecte vital.

Tenint en compte que els sistemes duals o híbrids han vingut per quedar-se, també vull destacar la importància de l’educació per al benestar. Les institucions educatives han de posar la persona, el desenvolupament i el creixement al centre (ja sigui la persona de l’alumne o la del docent) del procés d’ensenyar i aprendre, i generar atmosferes i entorns d’inclusió i respecte.

Com qualsevol tendència, algunes de les que indica l’informe, amb el pas del temps, es diluiran o s’integraran en d’altres, com és el cas de la pedagogia del malestar, que fa referència a un procés d’autoexamen que serveix perquè l’alumnat es qüestioni d’una manera crítica els sistemes de pensament com ara l’opressió, el racisme o la injustícia social. S’anomena així perquè és un procés que pot provocar una àmplia gamma d’emocions, inclosa la del malestar. Tot i la fugacitat de la proposta, ens pot fer reflexionar; per això la trobo tan útil.

cuatro claves de las tendencias educativas pospandemia

Quatre claus per a l’educació durant els pròxims anys

A més de les que esmenta l’informe, m’agradaria anar més enllà i introduir unes quantes tendències educatives de la postpandèmia que no hi són presents i que considero que seran clau en els pròxims anys, com ara:

  • L’acompanyament integral de l’alumnat al llarg de tot el cicle, però englobant molt més que les tutories actuals, que ja s’ha demostrat en nombroses ocasions que ja han quedat superades.
  • El treball cooperatiu i en comunitat entre l’alumnat i l’equip docent.
  • La incorporació de la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat, que ens fa anar més enllà de la simple concatenació d’assignatures.
  • L’experiència que viu l’alumnat com a element fonamental de l’aprenentatge, cosa que ens impulsa a dissenyar, crear i dinamitzar experiències d’aprenentatge i desenvolupament que ampliïn la “simple” vivència d’una assignatura dins d’una classe més o menys magistral.

Continuarem observant les experiències i tendències de transformació i canvi de la sortida de la pandèmia. D’aquí a poques setmanes, tornarem a escriure sobre aquest tema tan important. Tens algun suggeriment o comentari envers aquestes qüestions? T’esperem als comentaris!

Dues setmanes vivint la transformació educativa a Llatinoamèrica

Vaig sortir de Barcelona el 24 de setembre passat i estaré tornant a casa just en el moment en què es publiqui aquest post. Hauran estat més de dues setmanes de viatge i col·laboració amb diverses institucions educatives d’educació primària, secundària i terciària que culminen més de tres anys de treball conjunt per fer realitat la transformació educativa a Llatinoamèrica.

Primera parada: Uruguai

Vaig començar el viatge a Uruguai, on, com ja explicava en un article anterior, vaig participar al congrés que va organitzar l’AUDEC (Associació Uruguaiana d’Escoles Catòliques) que es denominava VIVENCIANDO LA TRANSFORMACIÓN EDUCATIVA. Van ser tres dies extraordinaris, en què més d’un centenar de directius d’escoles de l’Uruguai i l’Argentina van poder viure, reflexionar i compartir la realitat de vuit escoles d’infantil, primària i secundària amb transformacions en marxa.

Tot plegat és fruit d’un treball conjunt entre l’AUDEC i Reimagine Education, en col·laboració amb altres ordes religioses (Maristes, Jesuïtes i Salesians), que va començar l’any 2019 i que, després de tres anys i amb la crisi de la COVID-19 pel mig, ja està donant uns fruits ben significatius. Actualment, tenim 20 escoles més a l’Uruguai que han seguit les formacions que hem fet al voltant de la metodologia de transformació educativa RIEDUSIS i que estan preparant projectes d’innovació i canvi que probablement veuran la llum els anys 2023 i 2024. Definitivament, una onada de canvi educatiu important per a l’Uruguai.

No amagaré que, en molts moments de la trobada, em va envair un sentiment d’emoció profunda i d’estar vivint un canvi de fase fundacional, ja que, com deia en un altre post, ja no cal viatjar a Barcelona per entrar en contacte directe amb el canvi educatiu ben preparat i dut a l’aula. I, això, per a Llatinoamèrica, és molt important.

transformación educativa en Latinoamérica

Segona destinació: Bolívia

I de l’Uruguai vaig saltar a Bolívia, on fa uns dies que col·laboro amb la Universitat Franz Tamayo (UNIFRANZ). Primer a La Paz i El Alto, superant el mal d’alçada, i després a Cochabamba, amb un clima més benigne. Visc immers en les experiències i emocions d’un bon nombre d’estudiants i professors d’aquesta universitat que protagonitzen un canvi en la manera d’aprendre i créixer com a persones sense precedents en aquest país. Efectivament, fa més d’un any (aquí ja som al tercer semestre) es va posar en marxa la transformació de tres carreres (Medicina, Administració d’Empreses i Enginyeria Comercial) d’acord amb el nou perfil de sortida personal-professional que defineix la universitat i amb el nou model educatiu basat en experiències d’aprenentatge de l’alumnat.

Aquestes tres carreres innovadores són el que, en terminologia RIEDUSIS, anomenem experiències avançades de canvi (EAC), que, després d’una preparació prèvia de disseny d’experiències, desenvolupament de guies i producció de materials, permeten fer realitat un nou paradigma educatiu i una nova estratègia de transformació. I aquests dies, juntament amb altres membres de l’equip de Reimagine Education, he estat desenvolupant el que anomenem avaluació de procés d’aquestes experiències de canvi.

Una avaluació de procés és una acció de contrast entre el disseny elaborat i la realitat de l’experiència de canvi en marxa que té per finalitat identificar-ne els punts forts i els punts febles. Això, a la pràctica, significa fer enquestes a l’alumnat, fer observacions a l’aula, organitzar focus groups amb estudiants i professors i establir entrevistes en profunditat amb els protagonistes. I, per descomptat, l’avaluació de procés finalitza amb l’elaboració d’un informe que recull les evidències registrades i identifica els èxits i els desafiaments per resoldre, que posteriorment es plasmen en un pla de millora de les carreres transformadores.

Com es viu des de dins una transformació educativa a Llatinoamèrica?

En aquest post, em vull centrar en les emocions profundes que m’ha causat viure les observacions d’aula, i sobretot, els focus groups amb l’alumnat i l’equip docent.

L’entusiasme que ha expressat l’estudiantat, explicant, d’una manera tan intensa i emocionada, com treballen des del primer semestre amb casos clínics (en el cas de Medicina) o amb projectes reals d’empreses (en el cas d’Enginyeria Comercial i Administració d’Empreses) que vertebren l’aprenentatge i permeten, mitjançant el treball individual i en equip, mobilitzar el contingut i aprendre amb sentit és impressionant. A més, escoltar el professorat explicar amb convicció que per res del món tornarien al model clàssic, malgrat l’esforç que representa el canvi de rol i de model educatiu, és veritablement reconfortant.

Vam començar a col·laborar amb l’equip impulsor del canvi d’UNIFRANZ la darrera setmana d’agost de l’any 2019, i he sentit una emoció i una satisfacció immenses en constatar, després de tres anys de treball intens, i malgrat la COVID-19, com es pot transformar a fons l’educació superior i com es pot influir profundament en el desenvolupament personal i professional de l’alumnat i el professorat que hi participa. És una veritable fita.

transformación educativa en Latinoamérica

Propera parada: Bogotà

I, per finalitzar el recorregut llatinoamericà, acabaré a Bogotà, on em reuniré amb la Universitat Compensar per continuar amb la tasca d’impuls de la seva transformació educativa que vam iniciar fa un any, i assistiré a una taula rodona, en aliança amb el FODESEP (Fons de Desenvolupament de l’Educació Superior), sobre REIMAGINAR LA UNIVERSITAT PER A UN MÓN EN TRANSFORMACIÓ ACCELERADA.

Dies intensos, amb vivències i emocions que no s’obliden i que reforcen la convicció que podem aconseguir la transformació educativa tant a Llatinoamèrica com a la resta del món.

Per què necessitem la metodologia RIEDUSIS per avançar en el camí de la transformació educativa?

Necessitem noves mirades, eines i estratègies per centrar-nos en una transformació profunda no només del nostre procés d’ensenyar i aprendre, sinó també del conjunt global de la institució educativa, per tal d’establir, per exemple, canvis a la cultura interna, als espais i a l’organització de la institució. En definitiva, per acompanyar les persones que conformen la comunitat educativa.

El procés de transformació demana una nova lògica perquè es dugui a terme de manera sostenible i conscient, aprofitant totes les oportunitats que es presentin. No es tracta de començar noves accions sense objectius ni innovar amb la darrera moda educativa o posar en marxa nous canvis sense avaluar els anteriors. Es tracta de definir molt clarament on volem arribar i instaurar, per passos, un nou sistema d’ensenyar i aprendre i una nova cultura interna que “arribi per quedar-se” i que ens permeti avançar de manera contrastada i permanent.

Necessitem un camí que ens ajudi a recórrer, de manera lògica, duradora i científica, el complex camí de la transformació integral de la nostra institució educativa. Aquest camí, l’anomenem metodologia del procés de transformació profunda d’una institució educativa. I a Reimagine Education n’hem creat una basant-nos en la nostra experiència de canvi, anomenada RIEDUSIS.

En què consisteix la metodologia RIEDUSIS?

La metodologia RIEDUSIS (SIStema per a ReImaginar l’EDUcació) és un sistema lògic, ordenat i sistèmic per fer realitat el canvi. Per acompanyar les persones, els equips i la institució en el seu camí de canvi i transformació de manera integral. Per canviar profundament els processos d’ensenyar i aprendre, les configuracions culturals, organitzatives, tecnològiques i físiques de la institució educativa.

Una de les aportacions més innovadores i originals d’aquesta metodologia és la integració en un únic ecosistema de canvi dels elements pedagògics amb els elements de la transformació organitzacional i el canvi de mirada personal. Per tant, no es tracta només de conèixer i treballar les metodologies actives d’aprenentatge per poder canviar el que passa a l’aula, sinó d’anar més enllà. Com que volem transformar el que passa a l’aula, hem de tenir una mirada més àmplia del canvi global de les persones i de la institució. És a dir, la transformació profunda, o és personal, institucional i integral o difícilment es consolida més enllà d’experiències o activitats de més o menys èxit.

Quins són els elements fonamentals d’aquesta metodologia?

El primer element d’aquesta metodologia és el perfil de sortida de l’alumnat. En el nostre cas parlem d’establir i compartir, dins de la comunitat educativa de la nostra institució, els trets humans que volem que tingui el nostre alumnat en finalitzar el seu període formatiu amb nosaltres. Tot plegat, sempre tenint en compte que el nostre objectiu és educar persones. I sobre la base de la mirada centrada en l’impacte, que va més enllà dels resultats d’aprenentatge (que es poden i s’han de desenvolupar segons les competències), buscar interpel·lar i deixar una empremta en el camí vital de l’alumnat. És a dir, apuntar a ser una institució que educa en la vida i per a la vida.

Però, compte; en aquest punt ja no podem treballar més en funció de les nostres impressions. La pregunta clau, per tant, és: com surt efectivament el nostre alumnat des del punt de vista dels trets que hem definit al nostre perfil? El mesurem? En tenim informació científica i sistematitzada?

I és aquí on introduïm la idea d’incorporar a la nostra mirada el mètode científic i la necessitat de treballar amb evidències. La metodologia RIEDUSIS incorpora el mètode científic com a teló de fons del procés de canvi, la qual cosa exigeix establir les hipòtesis de partida que volem aconseguir amb la transformació educativa, així com la necessària avaluació de les iniciatives de canvi que posem en marxa.

El primer pas és, per tant, treballar, compartir i sistematitzar el perfil humà de sortida de l’alumnat, desglossat en trets, característiques i impactes, d’acord amb un mètode específic que després ens ajudarà a incorporar-lo als canvis que efectuem a l’aula, i a avaluar-lo de manera periòdica.

fundamentos metodologia RIEDUSIS

Com podem fixar les bases del nostre canvi?

Per continuar avançant, després, hem de sistematitzar i explicar molt bé quines són les raons del canvi que volem fer. Alhora que les elevem a la categoria d’hipòtesi científica, el nostre objectiu és educar persones amb el perfil humà que hem establert. És el que anomenem teoria per al canvi. Amb aquesta teoria fixem la presentació i les bases i raonament del canvi que volem fer, així com el somni, el perfil, i el perquè i el per a què de tot plegat.

Compartir a la comunitat educativa el perquè i el per a què del canvi és recuperar la reflexió i la mirada del perquè i el per a què de l’educació, que és un debat i una reflexió que connecta amb la nostra vocació i propòsit i ens ajuda a concentrar-nos en el que és essencial del canvi.

Per tant, si considerem que avui els nostres alumnes no surten de la nostra institució educativa d’acord amb els trets i els impactes que hem establert, sembla evident que hem de posar en marxa un procés de transformació educativa integral, personal i institucional, que, més enllà de la reflexió, la presa de consciència i la formació i l’acompanyament, també incorporarà una aposta per la formalització del mètode científic i la recerca d’evidències sobre la base de l’avaluació i el contrast de les hipòtesis que establim.

Tenim, doncs, una clara “palanca” per moure el canvi en la definició del perfil de sortida del nostre alumnat i els primers “ressorts” que ens ajudaran a posar en marxa un procés de transformació educativa integral sostenible, lògic, centrat i durador a establir una teoria per al canvi que expliqui clarament el perquè i el per a què de tot plegat.

En propers posts continuarem explicant els elements fonamentals de la metodologia RIEDUSIS.